Aquests dies que la calor i la sequera formen part de la normalitat, creuo els dits perquè els bombers puguin esperar tranquils la feina que no arriba. I que no arribi!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris foc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris foc. Mostrar tots els missatges
dimarts, 7 de juny del 2022
diumenge, 23 de juny del 2019
Foc de revetlla
Per què deu ser que moltes persones tenim tal captivació pel foc? Una foguera, un foc a terra acostumen a tenir miradors que els acompanyen. L'escalfor, els colors que s'endevinen a les flames, les brases coents, els espetecs... Tot això ens deu embruixar.
Jo em recordo davant de la llar de foc de casa dels avis, remenant-lo amb qualsevol tros de llenya, atansant-la a les flames per gaudir del moment que es pren i es consumeix i la iaia dient "no juguis amb el foc que a la nit et pixaràs el llit". Crec que quasi tots ho hem fet. El foc té alguna energia que ens reté, que fa que ens quedem badant veien com arriba el no res, la cendra que purifica. Ara que hi penso, potser és un ritual ancestral, això de contemplar el foc com treballa. Potser és la manera que tenim d'entendre que som exactament iguals que la llenya que crema. Anem aprenent la lliçó sense adonar-nos-en. Com sempre, la natura ens mostra el camí.
Avui, revetlla de Sant Joan, que cremin fogueres, que el cicle recomenci, que la nit ens faci veure clar que tenim un vincle inevitable amb la natura, perquè som natura mateixa.
FOGUERA DE SANT JOAN
D’una gran pila d’andròmines,
cap d’elles se n’ha salvat,
cremen formant la foguera,
com si es cremés el passat.
Una cadira de boga,
uns calaixos mig trencats,
veig un parell de maletes
dels viatges acabats.
Ara just crema una escala,
que li falten dos graons
i un abric passat de moda
que li han tret tots els botons.
Fins i tot una gran bota,
de les que han madurat vi.
Les flames ja han fet la feina,
ja podem anar a dormir.
No, espera’t que ara falta,
el detall més important:
veure el més valent que salta,
les brases que van cremant.
És l’encant de la foguera,
per anys que vagin passant,
la tradició que ens espera,
a la nit de Sant Joan.
Emma Muriel
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
-
Sóc l'Emma, mare de bessons i mestra d'educació infantil. Enceto aquest blog amb il·lusió i fent cas a bones veus que em suggerien ...
-
Aquest Home dels nassos és un personatge ben misteriós. Per aquestes contrades no se l'ha vist quasi bé mai. Els més vells diuen que s...
-
Sempre ho hem sentit a dir, però sembla que, no hi donem prou importància: tenir la família ben a prop és bàsic per viure i gaudir del pas ...

