El Carnaval i la Quaresma són moments del poble fortament vinculats amb la tradició cristiana. El Carnaval que és la disbauxa per excel·lència d'aquells qui sabien que venien dies de recolliment i dejuni, la Quaresma, la segona en discordia.
Tal i com va avançant la societat, i sent evident una regressió notable del seguiment dels preceptes de la religió, la Quaresma té un paper històric i també gastronòmic a casa nostra. A l'escola on faig de mestra, malgrat som un centre laic, la Vella Quaresma arriba cada any després de la crema del Rei dels pocasoltes. Es curiós, perquè quan jo era petita, a la meva escola de Carmelites, de la Vella de set peus no en fèiem gaire esment. A la meva escola, la Quaresma era més espiritual: pregaries, estudi del final de la vida mundana de Jesucrist... Potser la Vella era més present als carrers i als mercats, però jo no n'era conscient. Es pot dir que l'he conegut de gran, aquesta dona estrambòtica.
El poema d'avui fa honor a la Quaresma i al que ens ha quedat d'aquest període de tradició religiosa: menjar peix, sobretot els divendres, i en aquest cas, bacallà. Fins i tot la Vella ens el porta a domicili!
per tot el que hi té parat.
Sempre em fixo amb les olives,
totes elles endreçades,
Però ara el que més destaca
és una penca salada.
Sento: va que és temporada
vols comprar bacallà, maca?
La bacallanera el ven,
d’Islàndia li han portat,
aquest peix sempre sorprèn.
Per acabar bé la gresca,
del sec o humit bacallà,
què millor que la ventresca!
Fet amb suc, també esqueixat,
amb tomàquet o al vapor,
ell vesteix qualsevol plat.
 |
| La Vella de l'escola és eixerida com cap! |
