TOTS ABRIGATS

M'agrada l'hivern, no m'hi quedaria, però m'agrada i em convé. Tinc el record d'infància de carrers glaçats i finestres entelades, del foc de la cuina de l'àvia encès i dels abrics de botons com caramels. Tinc el record del que en dèiem leotardos i dels vestits de vellut i dels guants de colors. El fred passa, però les capes de roba et fan barrera i només li queden les galtes i el nas per acariciar. Tinc el record de "l'abriga´t que fa fred" que em deia la mare i que dic encara als meus fills. Encara que sembli una advertència és mostra de cura i protecció. Només per això ja val la pena que el fred regni, és una manera més de fer entendre que estimem i protegim.

            MASSA ABRIC

            La mare m’abriga,

            diu que avui fa fred.

            Però jo no el noto,

            vaig com un coet.

            No vull la bufanda,

            la llana em fa nosa,

            les capes de ceba

            em deixen reclosa.

            Coses que em serveixen:

            les botes folrades,

            els mitjons gruixuts

            i les abraçades.

                                Emma Muriel

A esmorzar!

Quan ens llevem tenim tots els nostres rituals, la nostra inèrcia particular que ens porta a encarar el dia de la millor manera. L'esmorzar marca la pauta, ens diu una mica qui som o qui serem al llarg de la jornada. La gana s'ensenya. Cadascú li diu quan ha de venir i de quina manera. Els hàbits són els que ens defineixen al llarg dels anys i l'hàbit del primer àpat no serà menys.

            ESMORZAR

            La mare em diu amunt,

            el pare em diu aixeca’t,

            el dia em diu començo

            i jo li dic espera’t.

            Per sort a la cuina

            m’hi espera un bon tec,

            la gana m’apreta

            i ràpid m’assec.

            Primer un bon got d’aigua,

            respirar tranquil, 

            que no val la pena

            llevar-se a tot mil.

            He obert la nevera,

            agafo un iogurt,

            posa que és de plàtan,

            sempre se’m fa curt.

            Faré una torrada

            amb pernil del cuit 

            o amb melmelada

            de qualsevol fruit.

            De peça de fruita,

            avui trio gerds.

            Si no els has tastat,

            no saps el que et perds.

            Acabo com sempre

            amb la xocolata,

            de negra, una presa,

            però en faria quatre.

            La mare em diu som-hi,

            el pare em diu ‘nem,

            el dia em diu ànims,

            jo tip i content.

                               Emma Muriel

Avis de pagès, nets feliços

Sempre he pensat que he tingut molta sort de tenir uns avis pagesos. Els meus records d'infància van molt lligats a la vida que em regalaven els caps de setmana i les setmanes d'estiu que passava a casa seva. Els aprenentatges, l'autonomia, la natura, l'hort, la vinya, l'acompanyament van ser clau perquè jo fos qui sóc avui. M'estimo i valoro l'entorn, perquè l'he viscut amb emocions i a través dels ulls de la saviesa de qui el trepitja amb respecte. 

Els avis tenen una manera de fer amb els nets, una manera d'estimar, que fa que totes les experiències que passen plegats brodin lligams que sempre seran vius, fins i tot quan els nets es fan grans i els avis ja no els poden donar la mà.

AVIS PAGESOS

Ahir vaig anar a veure l’àvia  

que feinejava com de costum.  

A la masia sempre hi ha tasques  

del matí fins que es fon la llum.  

Quan vaig arribar de l’escola, 

no m’ho va haver de dir ni un sol cop, 

amb les meves botes ben calçades, 

jo ja era a punt al millor lloc. 

Era l’hora més indicada, 

per passar revista al seu ramat. 

A la quadra, pendent, m’esperava, 

per sort, no n’hi faltava cap. 

La meva feina era ben clara, 

bocs, ovelles i xais la sabien: 

moixaines, mil petons i abraçades, 

tot el dia que les somien. 

L’avi reia davant l’escena, 

la contemplava com cada dia. 

Mentre em deia: petita pastora, 

això jo mai no m’ho perdria! 

                                    Emma Muriel

Mama

El dia de la Mare es veu que és avui. D'on ve aquesta tradició? Cal una dia de la mare? Cal un dia del pare? Un dia del cabàs? O un dia de la truita? Sempre he pensat que les persones som molt gregàries, que quan un fa una cosa, darrere va la resta... Deu ser una mica veritat, ja que jo mateixa, avui he tingut ganes de publicar un poema dedicat a la figura de la mare, l'inici de tots els animals. Tècnicament, una planta també és mare o pare... Però hi ha vincle? O només perpetuació de l'espècie? Massa complicat això...

Així doncs, malgrat considero que el dia del que sigui és cada dia que tu creguis que allò és important a la teva vida, avui menció especial per a totes les mares que conec, començant per la meva i per jo mateixa. Ser mare és l'empresa més transcendental per qualsevol persona i penso que el sol fet de ser-ho ja ens fa valentes i úniques al món. Som irrepetibles.

MÀ AMB MÀ

Photo by Andrea Piacquadio from Pexels

T’allargo la mà 
que sempre serà teva. 
La mà que et rep, 
la mà que et mostra, 
la mà que et dona, 
la mà que és nostra. 

T’acosto la mà 
que sempre serà oberta. 
La mà que et sent, 
la mà que et vol, 
la mà que et cus, 
la mà que és sol. 

Si et falta la mà 
que no sentis mai pena.  
La mà que ha estat, 
la mà que ha vist, 
la mà que ha entès 
hi serà sempre. 

La mà amb la mà, 
dolç caminar, 
neix la paraula 
que ens fa estimar. 

                    Emma Muriel

Sempre ve Nadal...

Avui, vigília de Nadal, vull acabar l'any d'entrades nadalenques, fent un petit homenatge als meus record d'infància relacionats amb el vers a dalt de la cadira. Jo anava a escola a una escola cristiana, on el Nadal era la gran festa de l'any, al marge de la festa de la patrona, que també tenia el seu protagonisme especial.

Segurament l'escola ha tingut molt a veure amb la meva estimació per aquesta festa entranyable. Malgrat no sóc devota de cap confessió religiosa, considero que el Nadal ja és una festa que va molt més enllà del fet religiós. Tothom té el seu Nadal, tothom hauria de tenir motius per celebrar: l'arribada de l'hivern, els retrobaments, el canvi d'any... 

Tornant a la meva escola i als meus records, aquesta entrada deixa constància d'un poema que no he fet jo, però que segurament em va marcar d'alguna manera per estimar la poesia i per valorar la importància de dir el vers dalt de la cadira. Em sap greu però, que a la postaleta de P4 no hi sigui l'autor o l'autora, no diu qui el va escriure, no està signat. M'agradaria pensar que la senyoreta Pilar, així l'anomenàvem, va cosir-lo, com faig jo ara amb els poemes que escric, perquè els seus menuts se l'aprenguessin. Un vers fet a mida! Si ens el vam aprendre! Après i ben après, fins a tenir-lo brodat al cor, sinó... després de més de trenta anys, qui recordaria un text dels molts que a l'escola ens feien llegir i aprendre? 

En el cas que la meva mestra el vagi manllevar d'un autor concret i algú que passi per aquesta capseta conegui qui el va escriure, que m'ho faci saber! M'agradarà conèixer qui és el responsable d'aquestes paraules d'un Nadal tradicional i amorós. 

NADAL

A vegades faig puntetes,

per a poder ser més gran.

Més avui, vull ser petiteta,

petiteta com Déu Infant.

¿Sabeu el què li pidolo?

Doncs l'alegria i la pau,

i per a tots aquells que estimo,

SANTES FESTES DE NADAL.

                                                                 Autor desconegut

Així de senzill i de tendre, l'any 1981 els meus companys d'escola i jo mateixa segur que vam deixar bocabadades les nostres famílies recitant aquesta joieta plena de dolçor.

QUE TINGUEM UNES BONES FESTES! I UN NOU ANY PLE DE PARAULES DIBUIXADES, COSIDES I IMAGINADES QUE ENS FACIN CONVERSAR, SOMIAR I APRENDRE! AL 2019, TORNARÉ A OBRIR LA CAPSETA PERQUÈ ELS MEUS PETITS POEMES VOLIN BEN ENLLÀ... SALUT!

EL REGAL MÉS IMPORTANT

Sempre ho hem sentit a dir, però sembla que, no hi donem prou importància: tenir la família ben a prop és bàsic per viure i gaudir del pas del temps amb acompanyament positiu, quasi sempre. 

Quan parlo de família, ho faig pensant en el sentit més ampli de la paraula, perquè, per a mi, família significa una xarxa sòlida on poder parar quan ensopegues, on caure de tant riure, on tens una protecció que t'envolcalla sense ofegar-te. Avui, família vol dir moltes coses.

Per un infant, el suport d'aquelles persones que estima és l'acompanyament imprescindible al llarg del seu camí de vida. A més, crec que ell mateix ja esdevé suport per la seva xarxa des del moment que arriba al món. 

Valorem els vincles, valorem qui ens fa aquesta companyia, perquè quan marxa no hi ha cap crossa que faci la feina tan precisa. Quan el temps passa, apareixen noves parts de família, però mai dibuixen l'amor igual, encara que el calquin.

El poema d'aquesta entrada demana aquest dona'm la mà i no parem de fer, de dir, d'imaginar. A efectes pràctics, és un text que el podem retallar per on ens plagui, perquè cada estrofa té sentit per ella mateixa, d'aquesta manera, en funció del temps o de la maduresa d'aquell qui el reciti, pot ser més curt o més llarg.   

        EL MÉS IMPORTANT

Escolteu-me, aquest Nadal 

només vull un gran regal

un regal molt especial:

m’agradaria tenir

la família per a mi.

        Que em vesteixin d’abraçades,

que em decorin de petons,

que m’escalfin les mirades,

que m’escoltin les raons.

Vull saber la meva història,

vull conèixer d’on venim,

vull que em peixin la memòria,

vull  aprendre com sentim. 

        Que plegats fem aventures,

que cuinem junts canelons,

que ens desboquin les rialles,

que em porteu a mil racons.

Escolteu-me, aquest Nadal

m’espero el millor regal

el regal que més em cal:

tenir-vos, a tots, amb mi

per seguir enfilant camí.
                                    Emma Muriel

Créixer a poc a poc

És evident que una criatura vol fer-se gran. Està contenta de fer anys i veure com avança al mesurador de l'habitació. Però encara ho és més, quan els seus adults referents fan que se n'adoni de tot el que és capaç de fer, de tots els passos endavant. Fer els nens i nenes concients de les seves capacitats, els ajuda a madurar i a voler assolir nous reptes a la vida.

Però cal tenir en compte que, de vegades, hi ha adults que aquest suport no l'entenen bé del tot, ja que fan els infants grans a marxes forçades. Entre uns que estiren i els altres que empenyen, últimament hi ha molts nens i nenes que passen la infància massa ràpid. Donem-los temps per ser petits, si convé, frenem una mica la màquina, perquè aquesta etapa ha de ser lenta i constant. S'ha d'assaborir el temps on tot es va posant a lloc, per consolidar les bases i garantir un pas ferm a les següents etapes de creixement.

Avui, en un vers tendre, la persona petitona alliçona els adults que la miren acaramelats, mentre recita dalt de la cadira.

LA PERSONA PETITONA

Tots em diuen petitona

gairebé tota l’estona.

Sapigueu que ja sóc gran.

Em veieu aquí a davant?

Des de dalt de la cadira,

per a tot aquell qui em mira,

vaig a dir un petit secret,

que tinc ben amagadet.

M’agrada ser petitona.

Quan la mare m’acarona,

quan el pare em fa volar,

millor no s’hi pot estar.

Digueu-me doncs petitona,

sols només de tant en tant,

que com qualsevol persona,

ja tinc temps de fer-me gran.
                          Emma Muriel

Calor de calefacció

A fora, quan arriba Nadal, és hivern. El caliu del fred et fa sentir viu, ben abrigat passeges notant que l’entorn es glaça i tu t’afanyes perquè no et congeli el nas, que és el primer que troba de tot tu. Un cop a dins de casa, et desabrigues perquè la protecció de la llar, t’escalfa.

El problema ve quan et treus l’abric i et treus el jersei i et treus els mitjons i et quedes amb una samarreta i pantalons prims, perquè resulta que el termòstat del sistema de calefacció està preparat per a crear un petit oasi tropical, mentre que a fora podríem posar la beguda en fresc.

Potser que ens posem al cap que hi ha un temps per a cada cosa i que, si ens abriguem a fora, a dins podem recuperar bates, mantes i peücs. Apujar la calefacció no ha de ser la solució, a l’hivern no s'ha de passar calor. El medi ambient ens ho agrairà i part de la família també!

CALOR DE CALEFACCIÓ

Trec el nas per la finestra, 

quan el pare fa el sopar, 

aquest fred gens no em molesta, 

perquè el nas em vol pintar.

El tió em mira amb sorpresa, 

“Ves, ara es vol constipar? 

Tant calent que estic a casa, 

la finestra has de tancar!” 

Ai, tió, només volia 

la disfressa completar, 

que les galtes tinc enceses 

de calor que he d’aguantar.  

Al desembre dins de casa, 

el millor per escalfar 

és l’abric de de la família  

quan el vers vull recitar: 

Tió, tió, 

ni fred, ni calor,

no vull l’infern

al menjador!
                       Emma Muriel

Il·lustració Mònica Pinyol

Recitant dolçor

Quan en una família hi ha infants, el Nadal es viu més intensament. Quasi podríem dir que ells són el Nadal de cada casa, són l’excusa perfecte perquè els adults llevem el menut que portem a dins. Hi ha molt moments on els nens i nenes són els protagonistes de les festes, però jo en destaco un, l’estona on ells són plens protagonistes: recitant el vers de Nadal.

La tradició d’enfilar-se a la cadira en una sobretaula llarga és entranyable, d’aquelles de llagrimeta, de mòbils enlaire i de merescuts aplaudiments, encara que no haguem entès ni mitja paraula del que s’hagi recitat. Els ahs i ohs són generalitzats. A més, és bonic de veure com, a mesura que passen els anys, el poema es fa més intel·ligible i el rapsoda poleix la tècnica amb més o menys gràcia. 

Els infants creixen i la poesia desapareix de les taules. Quina llàstima! Estaria bé que no fos tan escassa, que, almenys llegida, tingués un moment de protagonisme a les trobades d’amics i familiars pel plaer d’escoltar, de reflexionar o d’encetar una conversa partint d’allò que cadascú a interpretat.

LA DOLÇOR DELS CARAMELS

La meva amiga la lluna,

els meus amics els estels

m’han dit tots fort i a la una:

que m’oblidi de car(a)mels!

Que a la nit més estrellada,

quan tothom hagi sopat,

la dolçor més esperada,

la duré jo aquí enfilat.

Ben enlaire com la lluna,

brillant tant com els estels,

us diré una per una,

cada estrofa i els anhels.

Tan sols vull una abraçada,

ser per tots acaronat,

vull tenir una vetllada

plena de felicitat.
                 Emma Muriel

F de festes, f de família

Les festes de Nadal són una bona excusa per a uns i un martiri per a altres, quan es tracta de trobar un motiu per fer una trobada familiar. Els nens i nenes són els que més gaudeixen d’aquestes trobades. Per ells són moments per gaudir de totes les persones que els vinculen i per abastar alhora els referents que més volen i necessiten. Molts menuts, per Nadal, encara que no ho sàpiguen, reben el millor dels regals: l’escalf de la família.

Per altra banda, trobem els que mandregen a l’hora d’organitzar un àpat nadalenc, una trobada amb aquella part de la família que només es veu un parell o tres de cops l’any a tot estirar. Aquestes persones, que defugen d’aquest tipus de convencions, deuen preferir menjar tranquils, sense aquella parentela que et cus a preguntes i que es posa on ningú l’ha demanat.

Fet i fet, sigui com sigui, hem de buscar sempre la part més positiva d’aquests retorns a casa, de les mirades curioses, dels vers de Nadal dalt de la cadira, dels temes de conversa delicats, dels plats buits que s’omplen per l’art de la màgia d’algunes àvies, de les sorpreses, de les sobretaules de vergonya aliena i de les desafinades nadales. Si tenim la sort de ser-hi, aprofitem qualsevol moment, que quan passa ja no torna. Les trobades van buscades, si les tenim som afortunats! (encara que de vegades costi de veure, aquesta fortuna...)

FAMÍLIA

Per Nadal, 
cada ovella 
al corral 
i cada àvia 
amb davantal, 
mentre el timbre 
del portal 
treballa molt, 
més del normal, 
i el ramat, 
fent sidral, 
seu a taula 
tal com cal  
esperant l’àpat 
al punt de sal. 

Per Nadal, 
tots a casa, 
bé s’ho val! 
            Emma Muriel

A LA RECERCA DEL TIÓ

És ben cert que, de fa una bona colla d'anys, molts nens i nenes que abans esperaven el Tió, ja no l'esperen, sinó que el van a buscar en algun bosc màgic amb l'ajuda de la família o de la colla d'amics. D'aquesta manera, els Tions escurcen la ruta i arriben a les cases més descansats.  

A casa, esperem que arribi i, de moment, no s'ha perdut cap any. En alguns casos, el tió es tria entre la llenya pel foc de l'hivern. Per anar bé, diuen que el millor és comptar amb la intuició sàvia d'algun avi de la casa. L'experiència, palpant les panxes buides dels troncs adormits, fa que la tria sigui un èxit.

El poema d'aquesta entrada vol ser un petit homenatge a tots aquests avis que acompanyen els seus menuts per alimentar les seves il·lusions que també són les d'ells i elles. 

           EL MEU TIÓ

Com que he estat molt bon minyó,

he anat amb l’avi a triar el Tió.

Arribant al seu llenyer

ens posem a buscar,

però vigilant bé,

quin farà de bon cagar.

Crec que l’hem trobat,

el posem a punt,

li acostem el plat

i de menjar, un munt!

L’hem tapat amb la manta,

però ell sempre està atent

i no para d’endrapar,

just quan no el veu la gent.

Avui el faré cagar,

picant fort amb el bastó

i així l’avi aviat sabrà

com m’estimo el meu Tió. 

                         Emma Muriel

ÀPATS PER A TOTS ELS GUSTOS!

De les coses que em venen al cap quan parlem del Nadal, destaco les trobades familiars que fan que les festes d'hivern, al marge del sentit més o menys religiós que cada persona li vulgui donar, siguin l'excusa per a reunir tota la família al voltant d'una taula. I com que cada casa és un món, els dinars i sopars de família poden ser ben distrets, en tots els sentits. 

Els dos poemes que llegireu a continuació estan dedicats a aquests moments de taula, canelons, cuineres i sobretaules.

           A  TAULA PER NADAL 

La cullera,

el plat fondo

i la sopera.

Els galets,

el bon brou 

i els cigronets.

La patata,

la carn d’olla

i la pilota.

A taula per Nadal,

la sopa de galets

és el millor regal.                         Emma Muriel

          GRANS SOPARS

Vint-i-quatre de desembre,

a casa hi ha moviment.

Hi ha el gran sopar de família, 

no hi falta cap parent.

La iaia prop dels fogons,

el pare rebent tiets,

ma germana amb els torrons 

i, al menjador, tots estrets. 

Els coberts, copes i gots  

estan contents de lluir. 

Ja era hora que algun dia,

la família els fes servir. 

Un plat rere un altre plat

i la panxa anant-se inflant,

sopa, carn, peix i les postres. 

No caldria menjar tant...

Jo espero la sobretaula: 

Turrons, massapà, xerrades 

i un bon grapat de converses 

amb cava i vi dolç regades.

Llavors és el gran moment,

per deixar algun comentari

que farà riure o plorar,

segons aquell qui l’encari.  

Vint-i-quatre de desembre, 

a casa hi ha moviment.

Toca sopar de família 

i pot acabar malament.

                                         Emma Muriel

BON PROFIT!