És ben cert que, de fa una bona colla d'anys, molts nens i nenes que abans esperaven el Tió, ja no l'esperen, sinó que el van a buscar en algun bosc màgic amb l'ajuda de la família o de la colla d'amics. D'aquesta manera, els Tions escurcen la ruta i arriben a les cases més descansats.
A casa, esperem que arribi i, de moment, no s'ha perdut cap any. En alguns casos, el tió es tria entre la llenya pel foc de l'hivern. Per anar bé, diuen que el millor és comptar amb la intuició sàvia d'algun avi de la casa. L'experiència, palpant les panxes buides dels troncs adormits, fa que la tria sigui un èxit.
El poema d'aquesta entrada vol ser un petit homenatge a tots aquests avis que acompanyen els seus menuts per alimentar les seves il·lusions que també són les d'ells i elles.
EL MEU TIÓ
Com que he estat molt bon
minyó,
he anat amb l’avi a triar el Tió.
Arribant al seu llenyer
ens posem a buscar,
però vigilant bé,
quin farà de bon cagar.
Crec que l’hem trobat,
el posem a punt,
li acostem el plat
i de menjar, un munt!
L’hem tapat amb la manta,
però ell sempre està atent
i no para d’endrapar,
just quan no el veu la gent.
Avui el faré cagar,
picant fort amb el bastó
i així l’avi aviat sabrà
com m’estimo el meu Tió.
Emma Muriel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada