Rosa de Sant Jordi

Un any més la diada de Sant Jordi ens convida a celebrar. L'any passat vam tenir un Sant Jordi complicat, ja sabem que el pas del temps ens porta festes, però també esdeveniments no sempre volguts. Aprofitem tots els bons dies que ens recorden qui som, que ens dibuixen com a poble i que ens fan compartir somriures, amor i cultura. 

        ROSA VERMELLA

        Vaig a veure la florista

        que avui fa festa major,

        creant regals per la vista 

        i alegries per l'olor. 

        Esclata el viu de les roses, 

        de grapats de bells rosers,  

        engalanats per esposes  

        o companys de jardiners. 

        Just entrar la tinc triada, 

        ja se quina compraré, 

        és, de lluny, la destacada, 

        la que jo regalaré. 

        És la rosa més vermella, 

        la que vesteix perfumada,

        l’obsequi per la parella. 

        A veure si li agrada!

        Porta roba d’arpillera, 

        té la tija embolicada 

        amb la cinta de senyera 

        i una etiqueta daurada. 

        Les mans de tota florista 

        sempre et faran quedar bé. 

        Tenen l’ànima d’artista,

        pintant de vida el carrer.

                                Emma Muriel

FESTA DE SANT JORDI

Per Sant Jordi, té una rosa,

una flor, per tradició, 

un llibre, que mai no fa nosa,

i de regal un petó. 

                            Emma Muriel

Rosa

Avui, diada de Sant Jordi, endreço a la capseta un poema que parla d'una flor que em transporta a les olors d'infantesa. Quan arribava la primavera, a cals avis, l'aroma de les roses del jardí s'endinsava profundament als meus narius, per gravar-se en un dels racons de la meva memòria. 

Per sort, al jardí de casa, un jardiner especial em regala cada any la florida d'aquesta reina de les flors. Puc gaudir de l'espectacle olfactiu que em regalen, cadascuna amb els seus matisos: més fresca, més plena, més suau, més potent. Totes tenen el seu protagonisme.

ROSA

Al jardí una poncella 

ha trobat el seu moment 

per lluir com la més bella, 

almenys és com ella es sent. 

De pètals, en té una colla 

disposats com un cabdell, 

D’ella n’han trencat el motlle, 

és la reina del castell. 

Fa una flaire que embriaga 

fins al nas més inexpert. 

Presumeix, no se n’amaga! 

Tot el que dic és ben cert. 

I quan ella ja és desclosa 

quan t’ha ben enamorat 

no està pas trista la rosa,  

el seu regne no ha acabat. 

El jardí té més poncelles 

que viuran el seu moment 

diferents, però totes belles, 

com estels al firmament. 

                                      Emma Muriel