Sempre ve Nadal...

Avui, vigília de Nadal, vull acabar l'any d'entrades nadalenques, fent un petit homenatge als meus record d'infància relacionats amb el vers a dalt de la cadira. Jo anava a escola a una escola cristiana, on el Nadal era la gran festa de l'any, al marge de la festa de la patrona, que també tenia el seu protagonisme especial.

Segurament l'escola ha tingut molt a veure amb la meva estimació per aquesta festa entranyable. Malgrat no sóc devota de cap confessió religiosa, considero que el Nadal ja és una festa que va molt més enllà del fet religiós. Tothom té el seu Nadal, tothom hauria de tenir motius per celebrar: l'arribada de l'hivern, els retrobaments, el canvi d'any... 

Tornant a la meva escola i als meus records, aquesta entrada deixa constància d'un poema que no he fet jo, però que segurament em va marcar d'alguna manera per estimar la poesia i per valorar la importància de dir el vers dalt de la cadira. Em sap greu però, que a la postaleta de P4 no hi sigui l'autor o l'autora, no diu qui el va escriure, no està signat. M'agradaria pensar que la senyoreta Pilar, així l'anomenàvem, va cosir-lo, com faig jo ara amb els poemes que escric, perquè els seus menuts se l'aprenguessin. Un vers fet a mida! Si ens el vam aprendre! Après i ben après, fins a tenir-lo brodat al cor, sinó... després de més de trenta anys, qui recordaria un text dels molts que a l'escola ens feien llegir i aprendre? 

En el cas que la meva mestra el vagi manllevar d'un autor concret i algú que passi per aquesta capseta conegui qui el va escriure, que m'ho faci saber! M'agradarà conèixer qui és el responsable d'aquestes paraules d'un Nadal tradicional i amorós. 

NADAL

A vegades faig puntetes,

per a poder ser més gran.

Més avui, vull ser petiteta,

petiteta com Déu Infant.

¿Sabeu el què li pidolo?

Doncs l'alegria i la pau,

i per a tots aquells que estimo,

SANTES FESTES DE NADAL.

                                                                 Autor desconegut

Així de senzill i de tendre, l'any 1981 els meus companys d'escola i jo mateixa segur que vam deixar bocabadades les nostres famílies recitant aquesta joieta plena de dolçor.

QUE TINGUEM UNES BONES FESTES! I UN NOU ANY PLE DE PARAULES DIBUIXADES, COSIDES I IMAGINADES QUE ENS FACIN CONVERSAR, SOMIAR I APRENDRE! AL 2019, TORNARÉ A OBRIR LA CAPSETA PERQUÈ ELS MEUS PETITS POEMES VOLIN BEN ENLLÀ... SALUT!

Molsa, salut de bosc

Com que sempre ho he vist fer, jo també ho faig. Aquesta opció no és sempre prou correcte. Antigament, les famílies que feien el pessebre anaven a abastir-se de molsa al bosc de la cantonada. Generació rere generació han anat copiant patrons, perquè és el que han fet els pares i els avis i... 

És cert que quan es va al bosc no se n'agafa gaire, de molsa, però si sumem tots els gaires dels boscos que són a prop de grans poblacions, mare meva, el mal que els podem fer. Vaig sentir per la televisió com uns agents rurals explicaven que se'n podia anar a buscar una petita quantitat, per a consum propi, vaja. Però potser es podria resoldre el verd del pessebre comprant-ne una mica a les fires de Nadal, a la florista de confiança, allà on et certifiquin que és molsa de viver o de llocs de collita autoritzada i controlada.

Hauríem d'anar al bosc amb total respecte, per tot el que ens dona. A la tardor, hi ha persones, mal autoanomenades boletaires, que arrasen amb tot, aixequen la molsa sense miraments i, encara més incomprensible, deixen llaunes i deixalles allà on els plau. (Deixo al marge, els boletaires de cor, els que van al bosc quasi amb veneració) Llavors, si quan el bosc s'ha recuperat una mica de la marabunta, arriba l'hora de fer el pressebre i anar a arrencar molsa, potser no cal. Deixem el bosc en pau, respectem la vida que tant ens ajuda i protegeix.

MOLSA

El bell bosc té una manteta,

que l’abriga i el vesteix.

És un tou de verd suau

que la natura teixeix.

Vessa aigua ben fresqueta,

que manté el bell bosc humit.

És d’un to que tant li escau

que és el seu millor vestit.

El vell bosc vol la manteta

que la vida protegeix. 

És el pany i és la clau

que fa créixer el brot que neix.

Per Nadal, si al bosc passeges,

deixa el verd allà on està.

Si pel pessebre et cal molsa,

ja saps que la pots comprar.
                            Emma Muriel

Nadal global

Decorar el Nadal amb boles és del tot generalitzat i globalitzat, també. Als mercats de Nadal, que he pogut visitar, les boles de materials i estampats ben diversos són les protagonistes quan parlem de guarniments. Per què devia ser la forma escollida? Per la seva perfecció, per què no té final? Perquè ens recorda al sol i la seva llum? Doncs sí, aquesta és la hipòtesi més plausible.

Moltes civilitzacions antigues honoraven el sol, els planetes. La natura era el centre de les seves creences. També, enmig del fred de l'hivern, les boles simbolitzaven l'escalfor del sol. Els decoradors de les diferents èpoques deurien voler recordar que restaven esperant la primavera i confiaven en la vinguda del bon temps per garantir el camí fructífer de les seves collites.

                     NADAL GLOBAL

                     Un cos geomètric 

                     per sobre de tots, 

                     per Nadal guarneix, 

                     arbres i racons. 

                     De molts tons i mides,

                     de fusta i metall,

                     llises, de dibuixos

                     també de cristall.

                     N’hi ha de llumetes,

                     amb neu, de mirall,

                     de plàstic, de roba,

                     també de vitrall.

                     Esferes vestides,

                     a punt per mudar,

                     cases i botigues,

                     per arreu n’hi ha.

                Emma Muriel

EL REGAL MÉS IMPORTANT

Sempre ho hem sentit a dir, però sembla que, no hi donem prou importància: tenir la família ben a prop és bàsic per viure i gaudir del pas del temps amb acompanyament positiu, quasi sempre. 

Quan parlo de família, ho faig pensant en el sentit més ampli de la paraula, perquè, per a mi, família significa una xarxa sòlida on poder parar quan ensopegues, on caure de tant riure, on tens una protecció que t'envolcalla sense ofegar-te. Avui, família vol dir moltes coses.

Per un infant, el suport d'aquelles persones que estima és l'acompanyament imprescindible al llarg del seu camí de vida. A més, crec que ell mateix ja esdevé suport per la seva xarxa des del moment que arriba al món. 

Valorem els vincles, valorem qui ens fa aquesta companyia, perquè quan marxa no hi ha cap crossa que faci la feina tan precisa. Quan el temps passa, apareixen noves parts de família, però mai dibuixen l'amor igual, encara que el calquin.

El poema d'aquesta entrada demana aquest dona'm la mà i no parem de fer, de dir, d'imaginar. A efectes pràctics, és un text que el podem retallar per on ens plagui, perquè cada estrofa té sentit per ella mateixa, d'aquesta manera, en funció del temps o de la maduresa d'aquell qui el reciti, pot ser més curt o més llarg.   

        EL MÉS IMPORTANT

Escolteu-me, aquest Nadal 

només vull un gran regal

un regal molt especial:

m’agradaria tenir

la família per a mi.

        Que em vesteixin d’abraçades,

que em decorin de petons,

que m’escalfin les mirades,

que m’escoltin les raons.

Vull saber la meva història,

vull conèixer d’on venim,

vull que em peixin la memòria,

vull  aprendre com sentim. 

        Que plegats fem aventures,

que cuinem junts canelons,

que ens desboquin les rialles,

que em porteu a mil racons.

Escolteu-me, aquest Nadal

m’espero el millor regal

el regal que més em cal:

tenir-vos, a tots, amb mi

per seguir enfilant camí.
                                    Emma Muriel

Créixer a poc a poc

És evident que una criatura vol fer-se gran. Està contenta de fer anys i veure com avança al mesurador de l'habitació. Però encara ho és més, quan els seus adults referents fan que se n'adoni de tot el que és capaç de fer, de tots els passos endavant. Fer els nens i nenes concients de les seves capacitats, els ajuda a madurar i a voler assolir nous reptes a la vida.

Però cal tenir en compte que, de vegades, hi ha adults que aquest suport no l'entenen bé del tot, ja que fan els infants grans a marxes forçades. Entre uns que estiren i els altres que empenyen, últimament hi ha molts nens i nenes que passen la infància massa ràpid. Donem-los temps per ser petits, si convé, frenem una mica la màquina, perquè aquesta etapa ha de ser lenta i constant. S'ha d'assaborir el temps on tot es va posant a lloc, per consolidar les bases i garantir un pas ferm a les següents etapes de creixement.

Avui, en un vers tendre, la persona petitona alliçona els adults que la miren acaramelats, mentre recita dalt de la cadira.

LA PERSONA PETITONA

Tots em diuen petitona

gairebé tota l’estona.

Sapigueu que ja sóc gran.

Em veieu aquí a davant?

Des de dalt de la cadira,

per a tot aquell qui em mira,

vaig a dir un petit secret,

que tinc ben amagadet.

M’agrada ser petitona.

Quan la mare m’acarona,

quan el pare em fa volar,

millor no s’hi pot estar.

Digueu-me doncs petitona,

sols només de tant en tant,

que com qualsevol persona,

ja tinc temps de fer-me gran.
                          Emma Muriel

Nadal: del món a la taula

Per les persones que ens agrada menjar, el Nadal és una bona ocasió per fer algun petit extra per afegir una mica de colesterol i de sucre a la nostra dieta, més mesurada la major part de l'any. 

Als comerços d'alimentació, ja fa uns anys que el ventall d'opcions per a tastar és força més variat que anys enrere. El Nadal ja no són només canelons, torrons, neules, gall i sopa de galets, tothom pot fer el seu àpat nadalenc més o menys tradicional o més o menys internacional. Això passa sobretot a les postres. Les pastisseries i forns de pa obren mirades i ens ofereixen alguns dolços que després d'uns anys els hem adaptat als nostres paladars. Aviat seran també tradicions nostrades. Temps al temps.

NADAL ENCARA MÉS DOLÇ

Les tradicions més dolces 
d’aquest món globalitzat, 
ara arriben per quedar-se 
al forn de la cantonada 
i també a alguna parada
de les bones del mercat.

Els noms, els sabors i formes, 
de gust dolç o bé salat,
tenen fama d’adaptar-se
per canviar-nos la mirada
que esdevé enamorada
del nou gust que hem importat.

Tronc de Nadal, de xocolata,
panetonne, un pa amb colors,
de gingebre, les galetes
i de caramel, els bastons.
Tots ells sumen a les taules
sobretot perquè són bons.
                          Emma Muriel

Reis de poques paraules

Avui, uns Reis d'Orient fàcils de dir. Calen poques paraules per parlar d'uns personatges tan famosos i estimats. Qui no coneix els Tres Reis?

Calor de calefacció

A fora, quan arriba Nadal, és hivern. El caliu del fred et fa sentir viu, ben abrigat passeges notant que l’entorn es glaça i tu t’afanyes perquè no et congeli el nas, que és el primer que troba de tot tu. Un cop a dins de casa, et desabrigues perquè la protecció de la llar, t’escalfa.

El problema ve quan et treus l’abric i et treus el jersei i et treus els mitjons i et quedes amb una samarreta i pantalons prims, perquè resulta que el termòstat del sistema de calefacció està preparat per a crear un petit oasi tropical, mentre que a fora podríem posar la beguda en fresc.

Potser que ens posem al cap que hi ha un temps per a cada cosa i que, si ens abriguem a fora, a dins podem recuperar bates, mantes i peücs. Apujar la calefacció no ha de ser la solució, a l’hivern no s'ha de passar calor. El medi ambient ens ho agrairà i part de la família també!

CALOR DE CALEFACCIÓ

Trec el nas per la finestra, 

quan el pare fa el sopar, 

aquest fred gens no em molesta, 

perquè el nas em vol pintar.

El tió em mira amb sorpresa, 

“Ves, ara es vol constipar? 

Tant calent que estic a casa, 

la finestra has de tancar!” 

Ai, tió, només volia 

la disfressa completar, 

que les galtes tinc enceses 

de calor que he d’aguantar.  

Al desembre dins de casa, 

el millor per escalfar 

és l’abric de de la família  

quan el vers vull recitar: 

Tió, tió, 

ni fred, ni calor,

no vull l’infern

al menjador!
                       Emma Muriel

Il·lustració Mònica Pinyol

Correu nadalenc

El correu postal encara guanya l'electrònic quan parlem de fer arribar els nostres desitjos als Reis de l'Orient. Mira que en fa d'anys que les cartes a la bústia de casa són quasi una anècdota, si les comparem amb el gruix diari de correu virtual... En aquest cas, la tradició pesa més que la innovació.

Els nens i nenes prefereixen fer cua per donar en mà la carta a una persona de confiança dels Reis, no fos cas que es perdés pels racons invisibles de la xarxa d'Internet... A més, fent-ho així, tenen números de rebre un grapat de caramels per anar fent boca. 

Així doncs, em temo que els sobres acolorits de la carta als Reis continuaran omplint les saques del correu màgic per molts anys més. Ara bé, els que optin pel correu electrònic, que possiblement serà igual d'eficaç, millor que demanin una confirmació de rebuda, per si de cas.

Giulia Bertelli, Unsplash

CARTES ALS REIS

Rectangles de colors, 

grans, petits o gegants.   

Ben plens de dibuixos, 

senefes, ratllats, 

llisos o estampats.  

Arriben per Nadal,  

a la bústia reial, 

per correu postal, 

amb avió, vaixell  

o fins amb camell! 

Però al mitjà tradicional, 

que fins ara era el més normal, 

li ha sortit competidor: 

és el sobre supersònic 

que duu el correu electrònic!                                    Emma Muriel

Regal de la natura

La natura, per Nadal, també es mereix algun regal! De fet, cada dia de l’any hauríem d’obsequiar la natura: gaudint-la sense que es noti, cuidant-la perquè ella ens cuida i respectant cada racó de vida. L’entorn ens regala a nosaltres, per tant hem correspondre sempre.

Si he de pensar en un regal pels boscos, camps i jardins que sigui del tot encertat és una nevada ben ufanosa, un mantell humit que poc a poc la xopa i li garanteix vida. El problema és que aquest regal no li podem oferir. Ha de ser una mena d’autoregal, un d’aquells de val de compra que te’l gastes com i quan vols. A mi m’agradaria que fos un regal més sovintejat, perquè per aquí l’entorn del meu poble, el vestit blanc del paisatge és car de veure. I quan passa, el regal és per la natura, però de retruc també ho és per les nostres mirades. 

REGAL DE NADAL

El fred de l’hivern 

regala al desembre 

una manta enlairada, 

grisa i ben planxada. 

La manta enlairada 

regala al paisatge 

una pols estrellada, 

blanca i ben formada. 

La pols estrellada 

regala al meu poble 

una imatge anyorada: 

matí de nevada.  
                    Emma Muriel

PLOMES DE CARBÓ

El proper cap de setmana toca fira del Gall a Vilafranca del Penedès. La cap de comarca s’engalana per celebrar que galls, capons, pollastres i gallines estan a punt per anar a la cassola. Molts som carnívors de mena i el Nadal acompanya.

Ara em posaré una mica nostàlgica. Per mi, la fira del Gall que recordo amb més tendresa és la que visitava amb pares i avis quan era petita, pels voltants de la basílica de Santa Maria. Veig els pagesos i pageses de la comarca a les parades rústiques, plenes de les cistelles d’aviram amb malla per cobert, que jo estava avesada a veure a cals avis. També hi havia algun punt de venda d’ous i d’algun producte de l’hort.

De més jove, recordo el seu trasllat a la Rambla, per mi, l’entorn era més fred. També tinc present el primer any que a la Rambla es va oferir l’opció de comprar el gall viu i recollir-lo, després d’una visita a l’escorxador, a punt per prendre’l a casa i poder coure’l al gust. Tota una millora! De tota manera, a mi em feia gràcia prendre la peça viva cap a casa, però és clar, si hagués sigut per mi, hauríem tingut forces membres més a la família i uns quants àpats nadalencs a l’alçada de taules vegetarianes.  

Ara, la fira d’aviram es celebra al Parc de Sant Julià, un lloc més adient per rebre forces visites. És un espai ample i ple d’activitats enfocades al turisme i als passavolants que s’acosten curiosos a les gàbies dels productors. Segur que el negre serà el color predilecte d’Instagram aquest cap de setmana! 

GALL NEGRE

Tinc un amic

no és gens tibat,

ni malcarat.

És un bonàs

i presumit.

És aquell gall

que sempre es mira

al clar mirall.

Vesteix de dol,

perquè ell vol.

Mai està sol.

Va amb un estol

de cresta encesa,

com de clavell

i de puresa.

Ell amb fermesa

sovint passeja,

per bé lluir

al galliner

i ser el primer.

Vol garantir

que el Penedès

es pugui omplir

de negres plomes,

per molts anys més.

Quiquiriquic!

Canta eixerit.

Gran o petit,

vine’l a veure,

fes-te’n amic!
                    Emma Muriel

Nassos a cabassos!

Aquest Home dels nassos és un personatge ben misteriós. Per aquestes contrades no se l'ha vist quasi bé mai. Els més vells diuen que s'amaga darrere de les portes de les cases. Però últimament el seu misteri es desdibuixa, no se'n parla massa d'aquest esser fantàstic. Penso que d'aquí a uns anys, l'Home quedarà arraconat darrere d'alguna porta tancada i només serà una relíquia de la història cultural de la nostra terra... Per què, quin infant d'avui en dia en coneix la l'existència? Vull confiar que les famílies ja no volen espantar les criatures, però, sí que podem fer alguna broma! Podem acabar l'any rient amb els menuts de casa. Va. que torni l'Home dels nassos!

TANTS NASSOS COM DIES, L’ANY

El germà gran

diu al menut:

“Quan s’escapa l’any

tu has de ser astut, 

si a l’Home dels Nassos

vols fer-li un ensurt.

Darrere la porta

acostuma a estar,

però si no ets ràpid,

no el pots enxampar.  

Tots els que l’han vist

diuen que de nassos

en té a cabassos,

que duu un barret,

una capa amb llaços

i té un posat sec.”

El xic alça els braços, 

està mort de por,

potser l’any que ve

ho entendrà millor.

                    Emma Muriel

Matí d'il·lusió

Avui penso en un dels matins més bonics de l'any, segons el meu parer. Recordo els meus matins de Reis, recordo els nervis que em feien obrir els ulls ben d'hora, més del normal,  les trucades a casa dels avis i cosins per certificar si els Reis havien passat també per casa seva. El maleter del cotxe dels pares carregat per repartir els regals per a la família...

Jo vaig ser una nena amb sort, els Reis no van fallar cap any, però un cop de gran penso cada any que hi haurà infants que no viuran el neguit de la nit de Reis, perquè han hagut d'entendre abans d'hora que la il·lusió està mal repartida i que la màgia de la vida l'han d'inventar. Hem de buscar una fórmula més efectiva, perquè els Reis d'Orient tinguin realment la clau màgica que obri totes les cases, perquè cap carta deixi de ser llegida i perquè els Reis puguin deixa almenys un present que faci despertar el neguit a tots els nens que desitgin un matí de Reis decent. 

       MATÍ DE REIS

Il·lustració Mònica Pinyol

       El despertador ha sonat? 
       El gall ja ha cantat? 
       Ara tant se val, 
       jo ja m’he llevat. 

       Vaig corrents al menjador, 
       crec que serà el pas millor,  
       seré el primer de saber 
       si s’han parat al balcó.  

       Oh i tant que han passat! 
       No se n’han pas oblidat. 
       Hi ha molts regals per a tots,  
       de tothom s’han recordat. 

       Al matí de Reis, 
       no ens cal cap despertador,  
       fan molt bé la seva feina 
       neguit, nervis i il·lusió. 
                                  Emma Muriel