Festa Major

En el meu cas, a final d'agost les emocions em generen un aiguabarreig difícil de controlar. Quan els anys passen, les festes majors del teu poble t'inunden de fets que et queden marcats a la biografia a foc. Algunes et deixen records que t'alimenten i altres et deixen marques que et queden per sempre a la vista, com cicatrius mal curades. El més important és que en van arribant més i que per anys que passin et sacsegen com si fos la primera vegada que les vius.

FESTA MAJOR

Un cop l’any sempre ella torna, 

amb l’alegria de la mà, 

la festa que sona i s’olora 

que riu i et vol premiar. 

És vincle, també és memòria, 

és caliu, és conversar, 

com un niu, és protectora, 

de la vida és bell altar. 

Bon remei d’algunes penes, 

nafra que deixa senyal, 

esglai que et clava la por 

que lenta ja no fa mal. 

La festa que més m’estimo, 

que m’ha fet riure i plorar, 

m’espera dansant la vida 

i escriu com seré demà. 

                                Emma Muriel

TARDES D'HIVERN

L'hivern, el representen el fred, la neu, les gelades, la roba d'abric, el foc a terra, però també la foscor que aviat es passeja arreu. Les tardes de foscor freda adelanten l'ambient nocturn, però encara les marca el rellotge, que diu que la jornada encara té temps per anar fent.

 
FOSCOR D’HIVERN
El carrer és fred, tarda adormida, 

acluca els ulls, li ve la son. 
Udola el vent, tothom s’abriga,  
el sol es pon, el dia ja dorm. 

El cel tenyeix, la nit respira, 
la lluna ho veu i ella respon. 
Foscor present, que no l’espia, 
vol que m’ajudi a creuar el pont. 

Poble despert, ell no es resigna, 
anar a cegues, no correspon, 
hi ha moviment, és la consigna, 
no es pas l’estona de fer non-non. 
                        Emma Muriel

EL MEU POBLE

Les persones tenim tendència a agrupar-nos, com la majoria d'essers vius. Els pobles són aliats perfectes de la recerca de companyia, són escuts de la por a la soledat, però alhora ells mateixos emmascaren situacions que passen desaparcebudes per la majoria dels seus habitants. Ja no són tant amables. La complicitat del veinatge és quasi història, les portes obertes amb l' "a Maria" i la relació d'amistat, o familiar, amb les persones que viuen a la porta del costat, quasi es pot considerar una rara avis.

Per tant, tothom que viu en un poble o carrer on els vespres d'estiu encara són quedades de cadires a la fresca, on els infants poden anar sols amunt i avall i on tothom s'ajuda i es respecte té la sort de tenir un tresor que cal conservar.

EL MEU POBLE PREFERIT
Jo visc en un poble
ni gran, ni petit.
Té la mida justa
per ser el més eixerit.

Les cases el dibuixen,
el pinten de colors
i les places li regalen
jocs, rialles i amors.

Jo visc en un poble
ni gran, ni petit.
Té la mida justa
per ser el meu preferit.

                              Emma Muriel