Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tió. Mostrar tots els missatges

dilluns, 13 de novembre del 2023

Arri arri! A buscar el Tió!

Arriba temps de pensar en les festes que van venint... Els menuts estan comptant els dies perquè arribi el Tió. I si no ve, l'aniran a  buscar.

QUE NO VE EL TIÓ?
Arri arri tatanet!
Porta’m al trot a muntanya,
segueix aquest caminet
per on va el cargol treu banya.

He d’anar a buscar el tió,
Que fa dies que l’enyoro.
Tinc a punt manta i bastó
pel tronquet que més adoro.

Arri arri bon cavall!
Que el Nadal ja vol venir
i el tió té molt treball,
lluny del bosc de romaní.
                                  Emma Muriel




diumenge, 13 de novembre del 2022

El Tió ja té gana

El temps de Nadal cada vegada arriba abans. Els Tions ja es van posant a punt per arribar a moltes cases que els rebran amb ganes. De tota manera, no cal que arribin molt aviat, sinó els consentirem massa i agafaran un empatx.

QUÈ MENJA EL TIÓ?
EL MEU TIÓ
DEMANA AL SEU PLAT
UNES MANDARINES
I PA TORRAT.

LI DONO GALETES
I MAI NO LES VOL.
VOL PELLS DE PATATA
I FRUITA AMB PINYOL.

MESURA LA GANA,
SAP QUÈ LI CONVÉ
I QUAN ÉS EL DIA
ELL CAGA MOLT BÉ.

CAGA XOCOLATA,
NEULES I TORRONS.
PER UNA VEGADA!
SÓN ELS SEUS PETONS.
                    EMMA MURIEL

divendres, 24 de desembre del 2021

El tió és tradició

S'acaba l'any i, més o menys religioses o paganes, ens acompanyen moltes tradicions que ens dibuixen com a poble. Fer cagar el tió és una de les nostres. Segurament és un costum estrany, escatològic i, per alguns, amb cert biaix violent, però és una tradició que convé mantenir.

Jo sóc més partidària de valorar-ne el seu possible orígen: l'entorn i la vida rural. El tió és un tronc, un tronc que, arribat el solistici d'hivern, escalfava les llars, les il·luminava i les seves cendres alimentaven la terra que els havia de donar fruits en un futur. El tronc es pica, sí. Amb un bastó li fem cops perquè cagui, però cops sense malícia, com els pagesos que, per recollir els fruits de les branques, feien, o fan, cops per-los caure i poder-los gaudir. Crec que la mirada és bàsica per considerar un fet més o menys políticament correcte. Convé saber qui som i pequè fem les coses.

Sigui com sigui, amb cara o sense, amb cops o sense, tan de bo el tió cagui durant molts anys, perquè som molts els que ens l'estimem i l'esperem cada any.

            EL TIÓ
            M’estimo el tió,
            és un tronc de vida,
            és font d’escalfor,
            festa feta a mida.
                                                                                            
            Uns li posen cara,
            per uns és tiona,
            per altres és soca
            que escalfa una estona.

            N’hi ha que amb bastó el piquen,
            uns que al bosc el cacen,
            alguns l’alimenten
            i molts que l’abracen.

            Uns amb l’avi el trien
            al llenyer de casa,
            altres n’hi ha que el compren
            o el guarden per brasa.

            El tapen amb manta,
            li posen vestit
            li pinten bigoti
            o li fan un llit.

            Tants tions, com cases,
            això és el millor,
            si es vol mantenir
            la tradició.
                                  Emma Muriel

dilluns, 30 de novembre del 2020

També venen tiones!

Últimament veig que arriben tiones a algunes cases. Unes porten melena, d'altres pestanyes ben pentinades, algun llaç o galtes rosadetes. Es veu que sempre hi havien sigut, però mai les havíem vist, eren invisibles a ulls de la majoria. Està bé que tinguin cara, que les valorem com fem amb els tions habituals, ja que segur que fan la mateixa feina. 

Potser els propers tions seran sense gènere definit, cosa que seria el més normal. Però ja se sap, avui en dia el gènere d'una paraula, com ara la que ens ocupa: tió o tronc, es confon amb el gènere humà, en part per la personificació que fa anys que fem de l'element. Per tant, si el personem com a home, vell o nen, és lògic que també ho fem com a dona, vella o nena. Així doncs, tions o tiones, us esperem! 

                LA MEVA TIONA
                La tiona ha arribat,
                reposa al seu racó,
                ja té a punt el seu plat
                i manta de cotó.

                Al cap la barretina,
                per cada peu mitjó
                i una mandarina
                per fer el ressopó. 

                Em fa companyia,
                mai caga carbó.
                Ella no m’espia.
                Li estampo un petó.

                La meva tiona
                aviat cagarà
                i com ha vingut,
                tornarà a marxar.

                                 Emma Muriel

diumenge, 17 de novembre del 2019

El Nadal torna a casa, torna...

Fa més o menys un any, vaig engegar aquest blog, per tal de donar a conèixer els meus poemes i així cedir-los a tothom que li puguin fer servei. Quan vaig començar a fer el recull dels textos que havia anat fent servir al llarg dels meus anys d'ofici, vaig recopilar primer els poemes de Nadal. Mica en mica, n'he anat penjat d'altres temes, quasi sempre relacionats amb l'època de l'any on estava. 

Aquests dies, tornaré als meus orígens i penjaré entrades relacionades amb les festes nadalenques. Molts nens i nenes de Catalunya tenen el seu primer contacte amb la poesia amb les cançons que els cantem les famílies (espero que les famílies encara cantin) i també en el moment de recitar el vers de Nadal a dalt de la cadira. La poesia és el joc de les paraules i com a tal, els infants l'acullen i se la fan seva de seguida. Ja ho he comentat altres vegades, però, continuo pensant que es recita poc, que es juga poc. 

Així doncs, un poema dolç per tornar a pensar en el vers de Nadal, fem memòria i juguem amb el llenguatge.

XOCOLATINES
Aixeco la manta
del meu vell tió,
ja se que s’hi amaga
només per la olor.

Són xocolatines
de colors brillants,
mossegades dolces
que agraden a tants.

De cacau i sucre
són un gran tresor,
bitllets i monedes
que recorden l’or.

Sardines de llauna
per grans i petits
són de xocolata,
te’n llepes els dits.

Sens dubte els paraigües,
els meus preferits,
perquè els embolcallen
papers divertits.

Acotxo amb la manta
el meu vell tió,
li dono les gràcies,
li faig un petó.
               Emma Muriel


dissabte, 24 de novembre del 2018

QUI ENS REGALA PER NADAL?


Una de les crítiques més generalitzades de les festes de Nadal és la deriva consumista d’aquestes dates. Però, qui és el responsable d’això? Les festes en sí mateixes poc tenen a dir. En canvi, les persones que les anem modelant any rere any, potser sí que hi podríem posar remei.

Segons el meu punt de vista, crec que se’ns està anant de les mans això de complaure els infants amb presents dia sí, dia també. És bonic esperar amb emoció l’esser màgic de torn, però esperar que passin tots per casa, potser és innecessari i, fins i tot, contraproduent.

Les famílies hauríem de trobar la mesura per no fer-ne un gra massa. Calen grans regals per partida triple? Segons la tradició familiar, els records d’infantesa o els costums d’una cultura concreta, a cada casa calen uns límits i els podem dibuixar bonics: podem fer entendre al Tió que cagui postres o detallets, fer la carta pel Pare Noel o pels Reis, demanant-los bons desitjos a uns i alguna joguina als altres, o a la inversa... O simplement, exposar clarament als nostres infants qui esperem que passi per casa al llarg dels dies de Nadal.  Ells confien en nosaltres, siguem clars i el Nadal serà més mesurat i valorat.

El poema d'aquesta entrada és un diàleg entre els tres regaladors més propers de casa nostra: el Tió, el Pare Noel i els Tres Reis d'Orient. Al final, després d'unes quantes raons, troben una bona solució per saber on han d'anar a repartir les seves il·lusions.


QUI EM PORTARÀ ALGUN REGAL?

No hi ha qui els entengui, 
no es posen d’acord,
tots hauran de defensar
el seu dret a regalar!
  
Jo que sóc el vell tió,
regalant sóc campió.
De la família, en formo part
sense sortir-los massa car.

No tens pas cap raó,
menges com un tuixó.
Tots t’han d’alimentar,
si et volen fer cagar!
Il·lustració Mònica Pinyol

La meva humil opinió
és que tu ho fas bastant pitjor.
Entres a casa d’amagat,
com un lladre entremaliat!

I no sé pas que és millor,
per continuar el meu sermó,
Dir Noël o Santa Claus?
T’ho diré, si fem les paus!

Sí, deixem ja de fer el corcó,
perquè aquests tres si que fan por...
Anem a veure si entre els dos
escombrem aquests impostors.

Què és aquesta mala maror?
Des d’Orient sentim la remor!
Penseu, no hi teniu res a fer,
els Reis Mags guanyem de carrer!

Apreneu bé la lliçó,
cadascú té el seu color,
el negre, el ros o bé el blanc.
Però els nens anar esperant!

No feu tant el carrincló,
Pare Noël i Tió.
Els infants volen regals
per Nadal o a finals.

Una cosa podem fer,
si tots cinc ho trobem bé.
Deixem la tria a les mans
de les famílies dels infants!

Haurem tots junts de descobrir
quina casa vol rebre a qui.
Si en una hi veiem un plat,
el Tió ho té guanyat.

Xemeneia amb un mitjó,
en Noël és vencedor.
Amb sabates al balcó,
Mags, deixeu jocs o carbó.

Finalment ens hem entès,
ja sabem què està permès.
Només ens queda esperar
saber qui ens reclamarà.

Ajudeu-nos pare i mare
i expliqueu bé als menuts,
que visita de tots és rara...
Evitem-los el disgust!

        Emma Muriel



diumenge, 11 de novembre del 2018

Pobre Tió


El Tió és el meu preferit, la tradició que més m'acosta al Nadal, sobretot perquè va molt més enllà del clar referent religiós de la festa. Com allò de qui va ser primer si l'ou o la gallina, en aquest cas està ben clar, primer va ser el Tió! 

No em cansaré mai de veure la cara dels infants quan el Tió arriba a l'escola, a casa o quan se'l troben darrere d'un pi, ni tampoc de sentir la seva il·lusió mentre l'alimenten i finalment el fan cagar. És veritat que és una tradició d'hivern ben peculiar i de les més estrambòtiques que conec, per què... qui deuria ser el primer que va "descobrir" que ben a prop de la llar de foc, tenia un Tió màgic?         


Ja és a punt el tió,
ja està ben calentó.
Picaré amb el bastó,
per si caga turró.

El tronc és ben sofert,
de rebre és un expert.
Amb manta per cobert, 
per Nadal sempre perd.

Quina extranya tradició,
això d’estovar un tió!
                                       Emma Muriel


dijous, 8 de novembre del 2018

A LA RECERCA DEL TIÓ

És ben cert que, de fa una bona colla d'anys, molts nens i nenes que abans esperaven el Tió, ja no l'esperen, sinó que el van a buscar en algun bosc màgic amb l'ajuda de la família o de la colla d'amics. D'aquesta manera, els Tions escurcen la ruta i arriben a les cases més descansats.  

A casa, esperem que arribi i, de moment, no s'ha perdut cap any. En alguns casos, el tió es tria entre la llenya pel foc de l'hivern. Per anar bé, diuen que el millor és comptar amb la intuició sàvia d'algun avi de la casa. L'experiència, palpant les panxes buides dels troncs adormits, fa que la tria sigui un èxit.

El poema d'aquesta entrada vol ser un petit homenatge a tots aquests avis que acompanyen els seus menuts per alimentar les seves il·lusions que també són les d'ells i elles. 

           EL MEU TIÓ
Com que he estat molt bon minyó,
he anat amb l’avi a triar el Tió.

Arribant al seu llenyer
ens posem a buscar,
però vigilant bé,
quin farà de bon cagar.

Crec que l’hem trobat,
el posem a punt,
li acostem el plat
i de menjar, un munt!

L’hem tapat amb la manta,
però ell sempre està atent
i no para d’endrapar,
just quan no el veu la gent.

Avui el faré cagar,
picant fort amb el bastó
i així l’avi aviat sabrà
com m’estimo el meu Tió. 
                         Emma Muriel