dijous, 30 de desembre del 2021

Pel fred, guants de llana

Aquests dies d'hivern no són exemple de l'estació. Per aquí, fa fred, però no rigorós. El sol, fins i tot, escalfa a certes hores. És agradable, però preferiria que el fred fos el protagonista. Que la roba d'abric fes molta falta i que els passeigs tornessin les galtes enceses i les boques, com xemeneies, mostressin la viva estampa d'un temps gèlid: camins de fumeroles. És llavors quan els guants fan feina de la bona.

GUANTS DE LLANA
Si les mans despullades,
busquen un bon abric,
no hi ha peça més útil,
que, de llana, un vestit.

No fan falta butxaques,
ni alè comprimit,
només fundes a mida
per folrar cada dit.

Una troca de llana,
un disseny ben bonic,
unes mans talentoses
són sempre de profit.

Les mans ben abrigades,
el tacte protegit,
amb uns bons guants de llana
el fred cru ha fugit.
                   Emma Muriel

divendres, 24 de desembre del 2021

El tió és tradició

S'acaba l'any i, més o menys religioses o paganes, ens acompanyen moltes tradicions que ens dibuixen com a poble. Fer cagar el tió és una de les nostres. Segurament és un costum estrany, escatològic i, per alguns, amb cert biaix violent, però és una tradició que convé mantenir.

Jo sóc més partidària de valorar-ne el seu possible orígen: l'entorn i la vida rural. El tió és un tronc, un tronc que, arribat el solistici d'hivern, escalfava les llars, les il·luminava i les seves cendres alimentaven la terra que els havia de donar fruits en un futur. El tronc es pica, sí. Amb un bastó li fem cops perquè cagui, però cops sense malícia, com els pagesos que, per recollir els fruits de les branques, feien, o fan, cops per-los caure i poder-los gaudir. Crec que la mirada és bàsica per considerar un fet més o menys políticament correcte. Convé saber qui som i pequè fem les coses.

Sigui com sigui, amb cara o sense, amb cops o sense, tan de bo el tió cagui durant molts anys, perquè som molts els que ens l'estimem i l'esperem cada any.

            EL TIÓ
            M’estimo el tió,
            és un tronc de vida,
            és font d’escalfor,
            festa feta a mida.
                                                                                            
            Uns li posen cara,
            per uns és tiona,
            per altres és soca
            que escalfa una estona.

            N’hi ha que amb bastó el piquen,
            uns que al bosc el cacen,
            alguns l’alimenten
            i molts que l’abracen.

            Uns amb l’avi el trien
            al llenyer de casa,
            altres n’hi ha que el compren
            o el guarden per brasa.

            El tapen amb manta,
            li posen vestit
            li pinten bigoti
            o li fan un llit.

            Tants tions, com cases,
            això és el millor,
            si es vol mantenir
            la tradició.
                                  Emma Muriel