Som-hi! Comença un nou any a la Capseta de poemes, un any que ens
portarà textos poètics que he anat escrivint i que seran de temes ben diversos:
entorn natural, tradicions, societat... A l’educació infantil i a primària
qualsevol excusa és bona per a llegir, aprendre o escoltar un poema que ens
faci jugar amb la llengua i descobrir el món d’una manera especial, tal i com
ho fan les cançons, els quadres, les fotografies i qualsevol suport imaginable.
Tots ells ens fan mirar un mateix paisatge des de mil finestres diferents i
gràcies als seus punts de vista el fan més ric encara.
Quan parlem d’un fet, d’un objecte, d’un moment o d’un espai, podem
explicar-ne els detalls, podem guarnir-ne les característiques, però el més
bonic és pensar que qui el defineix, ho fa assumint, positivament, que qui rep
el text el viurà i l’imaginarà segons les seves vivències. Entusiasma pensar
que d’un poema, inevitablement, en surten molts més, si ens fixem en la lectura
d’aquell qui l’està gaudint. Quin joc més bonic: fer de les paraules escrites,
un calidoscopi! Les mateixes paraules dibuixen mil mirades!
Avui, una mirada d’hivern...
Diuen que el blanc és color pobre,
que fins i tot és avorrit.
Parlen del blanc quan no hi ha idees,
quan han passat molt mala nit.
Hi ha gent que el tracta de puresa,
uns pobles que els vesteix de dol.
És el color que ens assenyala
i un xec en blanc tothom el vol.
Les diferències s’amaguen,
tot el món es posa d’acord,
quan contemplem un bell paisatge
que de tant fred ens glaça el cor.
En les vistes enfarinades,
el blanc de neu és tan bonic!
Fa coincidir les mirades,
i de tots és el preferit.
Emma Muriel
