Salts a bassals

Portem uns dies de calma, però d’una calma que cansa, perquè és una calma massa còmode amb una temperatura que no toca. És un hivern poc hivern. Quan fa un parell de setmanes teníem la llevantada sobre els nostres caps, fins i tot van fer acte de presència llamps i trons que anaven de bracet amb els cops de vent que tot ho removien. Quins dies més complicats... Però la quietud va arribar, el sol es va deixar veure, però no el suficient per assecar els tolls, bassals i pèlags... Així doncs, ben equipats vam fer un bon mullader!

BASSALS

Camí de l’escola,

avui ja fa sol,

però a la mullena

marxar prou li dol.

Els dies de pluja,

resten als carrers,

mirallets que esquitxen

a nens riallers.

Xip, xap amb les botes,

de tots els colors,

els bassals es buiden

de bots i rebots.

                            Emma Muriel

Photo by Matthias Zomer from Pexels

Ofici de mestra

No sabria dir quan va ser la primera vegada que vaig tenir clar que volia ser mestra. Crec que de ben petita, a parvulari, ja era un ofici que anomenava. Poc a poc el vaig anar consolidant com a primera opció laboral. No m'imagino fent una altra cosa... 

Totes les feines són vocacionals, unes més que d'altres, però la docència s'identifica clarament amb un sentiment de vocació de servei i d'acompanyament. Gaudeixo cada dia compartint amb els infants i aprenent a cada pas. Jo sóc una mestra que aprèn, que s'embadaleix veient com els infants fan passes endavant per a poder volar i ser feliços. Tinc molta sort de poder anar cada dia a l'escola!

MESTRA 

Vaig a l’escola, 

no sóc infant. 

Tinc una bata, 

tot i ser gran. 

Faig la rotllana, 

pinto amb colors, 

també faig fila 

si anem més de dos.  

Surto a fer esbarjo, 

jugo al sorral, 

a més vigilo 

que no es prengui mal. 

Marxo d’escola, 

cap a les cinc, 

l’endemà hi torno, 

és l’ofici que tinc. 

                         Emma Muriel

Flocs de neu, gel dibuixat

Ple hivern. Per la televisió, imatges de gebrades que transformen el paisatge. Les branques aguanten la capa de gel que sembla voler escapar-se de la seva trampa de fusta, però no pot. L'aigua en moviment ha d'esperar les hores de sol esporuguit, perquè ha quedat parada del fred que fa.

I més amunt, neva que neva, l'aigua voleia, cau suaument i lenta. Cada floc és únic, disseny exclusiu que no es deixa veure clarament. Els ulls només veuen la meravella de la caiguda silenciosa de la neu, que no és poc!

FLOCS DE NEU

Tots ells s’assemblen,

cap és igual.

Joies de vidre

com fa la sal.

Els seus dissenys

són obres d’art.

Floquets de neu,

un món a part.

Massa petits

per ser mirats.

Voldria veure’ls 

sempre augmentats.

                     Emma Muriel