Sentit de revetlla

Revetlla és vigília de festa, però essent festa per ella mateixa. Fins i tot actualment és més festiva que el seu endemà. Segurament, això passa perquè en el fons de les nostres entranyes, la celebració real està lligada, com ja indiquen les troballes des de la prehistòria, amb el pas del dia a la nit, amb el canvi, amb el solstici, no tant amb la vida religosa que ha calat tan profundament a moltes societats. 

Les revetlles d'aquests dies d'estiu i, a la seva manera, les dels dies d'hivern (els del Fum, fum, fum) són el que ens queda dels nostres ancestres, de la veneració a la natura, del culte a tot el que els canvis astronòmics ens ofereixen. 

Aquestes festes nocturnes són preludi de canvis i ja sabem que per afrontar els canvis ens agrada mirar-nos-els de cara i preparar-nos mentalment per tals. A més, si, com és el cas del solstici d'estiu, són canvis històricament volguts, per la bonança que portaven, doncs a bodes em convides, no hi ha més remei que celebrar-los.

Els essers vius ho som per com el món està on està i és com és. Sense dubtar-ho, puc dir que, al marge de les creences més místiques o màgiques, a les revetlles celebrem la vida, celebrem on som, celebrem qui som.  

REVETLLA

Negra nit, 

flames en dansa, 

trons de foc, 

ningú descansa. 

Llum de nit, 

fora l’estança, 

coc per tots,  

també enyorança. 

Record de nits, 

ferma confiança, 

que allà hi som tots

és l’esperança.

                    Emma Muriel

Foc de revetlla

Per què deu ser que moltes persones tenim tal captivació pel foc? Una foguera, un foc a terra acostumen a tenir miradors que els acompanyen. L'escalfor, els colors que s'endevinen a les flames, les brases coents, els espetecs... Tot això ens deu embruixar. 

Jo em recordo davant de la llar de foc de casa dels avis, remenant-lo amb qualsevol tros de llenya, atansant-la a les flames per gaudir del moment que es pren i es consumeix i la iaia dient "no juguis amb el foc que a la nit et pixaràs el llit". Crec que quasi tots ho hem fet. El foc té alguna energia que ens reté, que fa que ens quedem badant veien com arriba el no res, la cendra que purifica. Ara que hi penso, potser és un ritual ancestral, això de contemplar el foc com treballa. Potser és la manera que tenim d'entendre que som exactament iguals que la llenya que crema. Anem aprenent la lliçó sense adonar-nos-en. Com sempre, la natura ens mostra el camí.

Avui, revetlla de Sant Joan, que cremin fogueres, que el cicle recomenci, que la nit ens faci veure clar que tenim un vincle inevitable amb la natura, perquè som natura mateixa.

FOGUERA DE SANT JOAN

D’una gran pila d’andròmines, 

cap d’elles se n’ha salvat, 

cremen formant la foguera, 

com si es cremés el passat. 

Una cadira de boga, 

uns calaixos mig trencats, 

veig un parell de maletes 

dels viatges acabats. 

Ara just crema una escala, 

que li falten dos graons 

i un abric passat de moda

que li han tret tots els botons. 

Fins i tot una gran bota, 

de les que han madurat vi. 

Les flames ja han fet la feina, 

ja podem anar a dormir.

No, espera’t que ara falta, 

el detall més important:

veure el més valent que salta, 

les brases que van cremant.

És l’encant de la foguera,

per anys que vagin passant,

la tradició que ens espera,

a la nit de Sant Joan.

                         Emma Muriel

Coca de Sant Joan

Quan arriba el juny, sempre em ve el cap una pastisseria del meu poble, perquè mai he tastat una coca de Sant Joan com aquella que feien allà. Potser és perquè els gustos que et queden a la memòria de petit són més exagerats que els que emmagatzemes de gran. El cas és que fins i tot, quan em ve el record, també és com si la seva flaire m'acompanyés. Tot plegat, ben curiós!

Pel que fa la coca, en general, hi ha dos tipus de persones, les que prefereixen les puntes torradetes i les que prefereixen un tall ben tovet i carregat del guarniment corresponent. Ep,  ara que hi estic escrivint, crec que encara hi ha un tercer grup: els que ens agaden les puntes, la part del mig i, si convé, les molletes que queden a la safata! Benvingut Sant Joan! 

COCA DE SANT JOAN

Hi ha coca de fruita,
també de pinyons
farcida de nata
o bé de llardons.

Fa goig de cireres,
amb sucre abundant,
d’ametlla ratllada,
l’estic esperant.

Fa goig a la taula,
tallada a trossets.
convida a tastar-la
a grans i xiquets.
                    Emma Muriel

Bon vent!

El vent, que és un dels meus pitjors enemics, s'ha de reconèixer que de vegades és la solució d'alguns problemes. Quan hi ha alguna cosa que no rutlla, quan vols perdre de vista algú o alguna cosa que et produeix urticaria, el vent és el millor remei, doncs ja ho diuen: bon vent i barca nova!

Així doncs ara, mirant-ho d'aquesta manera, m'és una mica més amic, perquè m'ajuda, en deteminats moments límit, per engegar a pendre'l a certes anomalies. 

FA VENT

Com udols de llop valent

i xiulet de tren quan passa,

escoltem poc, o bé massa,

el viatge que fa el vent.

Per tots els racons se sent,

fins espanta la canalla,

va de pressa i mai no calla,

el viatge que fa el vent.

Emboira el cap de la gent,

s’endú el paper com la palla,

no respecta cap muralla,

el viatge que fa el vent.

Però si la pluja s’estén,

li agraïm, i mai no ens falla,

que brami, que és com treballa,

el viatge que fa el vent

                                Emma Muriel

Brots de primavera

Avui, en plena primavera, dedico un petit poema als ullets verds que resalten al llarg de branques i branquillons i que canvien el paisatge quasi d'avui per demà. Tenen un creixement inabastable als ulls, lent, però sense saber com, ràpidament, tenyeixen de tons verds la natura. 

BROT

Xiquet i tendre,

jove i senzill,

has tret el cap,

petit i humil.

Esclat de verd,

tan delicat,

et faràs gran

ben aviat.

                            Emma Muriel