dimecres, 30 de gener del 2019

VESTITS D'HIVERN

Aquests dies, passejant per camins entre vinyes, m’adono que l’hivern no despulla els arbres i els ceps. L’hivern els vesteix de solemnitat, deixa veure la bellesa de les branques que s’alcen i que es dibuixen a voluntat al llarg dels anys. Si ho pensem, l’hivern és l’única estació que ens permet contemplar uns essers vius que ens fan tant de bé i que creixen ocults sota les seves verdes, i precioses, vestidures. Vist així, l’hivern ens permet ser conscients de la magnitud que viu sense fer soroll, de la riquesa que ens envolta, a nivell artístic i a nivell vital. Gaudim de les vistes d’hivern, deixem que les branques riguin perquè aquests mesos són, merescudament, protagonistes. Ja arribarà la primavera per amagar-nos els dissenys naturals...

ARBRES D’HIVERN
Branques adormides
d’arbres despullats
guarden energia,
aguanten embats
del fred i del gebre, 
dels matins gelats,
de la boira espessa,
com estoics soldats.

Formoses dibuixen
curiosos relats,
senzilles es mostren
com contes dansats.
No enyoren les fulles,
llueixen bondats.
Són protagonistes
d’entorns hivernats.
                        Emma Muriel

dimecres, 23 de gener del 2019

Flocs de neu dansant

Diuen els meteoròlegs que aquests dies la neu farà acte de presència a cotes més baixes que de costum. Per aquí a casa, la neu és sempre una sorpresa d’hivern, per això no deixo d’embadalir-me davant el ball esporàdic de flocs de neu que, amb calma, passen per davant de la finestra de la cuina, transformant el paisatge adormit de les vinyes de davant de casa. Avui, un cop més, la neu protagonista.

 FLOC DE NEU

Un cristall delicat voleia, 
cau gràcilment i pacient. 
Balla el silenci, fred passeja, 
es deixa, dòcil, endur pel vent.

Al seu voltant també voleien
cristalls de gel, alegrement.
Puntets brillants tots ells dibuixen,
com els estels fan al firmament.

El cristall jeu al blanc de terra,
pinta el camí, pur, innocent.
Desconeix que el sol espera
mostrar un paisatge ben diferent.
                                    Emma Muriel

diumenge, 13 de gener del 2019

Temps de calçots

Aquesta setmana m’arribava un calendari a casa. M’agraden els calendaris. No sabria dir ben bé perquè, però la meva dèria per aquests classificadors del pas del temps podria ser precisament per això, pel fet de considerar-los un element que ens ajuda a ordenar el nostre dia a dia al llarg de l’any. M’agrada fer llistes, endreçar, classificar i optimitzar espais... El calendari és el meu ordenador temporal, deu ser això.

Tornant al calendari, el mes de gener l’acompanya una imatge d’uns calçots nets, frescos que diuen cou-me i mengem. Doncs el poema d’avui és per aquests calçots i per tots els que ens menjarem aquest any. Bon profit i bones calçotades!

CALÇOTADA
Unes cebes allargades, 
un bon foc i uns quants amics.
Arriben a les contrades 
les festes de sol i abric. 

Els calçots socarrimats 
tapen la blancor esperada, 
per sucar-los amarats 
a la salsa salvitxada. 

Amb les cares ben enlaire, 
com qui veu amb el porró ,
mengem tots la ceba untada 
i les taques no ens fan por. 

Entre gana i riallades, 
torrades i uns talls de carn, 
celebrem les calçotades 
que per celebrar les fan. 
                               Emma Muriel

dilluns, 7 de gener del 2019

NOU ANY, NOVES MIRADES


Som-hi! Comença un nou any a la Capseta de poemes, un any que ens portarà textos poètics que he anat escrivint i que seran de temes ben diversos: entorn natural, tradicions, societat... A l’educació infantil i a primària qualsevol excusa és bona per a llegir, aprendre o escoltar un poema que ens faci jugar amb la llengua i descobrir el món d’una manera especial, tal i com ho fan les cançons, els quadres, les fotografies i qualsevol suport imaginable. Tots ells ens fan mirar un mateix paisatge des de mil finestres diferents i gràcies als seus punts de vista el fan més ric encara.

Quan parlem d’un fet, d’un objecte, d’un moment o d’un espai, podem explicar-ne els detalls, podem guarnir-ne les característiques, però el més bonic és pensar que qui el defineix, ho fa assumint, positivament, que qui rep el text el viurà i l’imaginarà segons les seves vivències. Entusiasma pensar que d’un poema, inevitablement, en surten molts més, si ens fixem en la lectura d’aquell qui l’està gaudint. Quin joc més bonic: fer de les paraules escrites, un calidoscopi! Les mateixes paraules dibuixen mil mirades!

Avui, una mirada d’hivern...

Diuen que el blanc és color pobre,
que fins i tot és avorrit.
Parlen del blanc quan no hi ha idees,
quan han passat molt mala nit.
 
Hi ha gent que el tracta de puresa,
uns pobles que els vesteix de dol.
És el color que ens assenyala
i un xec en blanc tothom el vol.

Les diferències s’amaguen,
tot el món es posa d’acord,
quan contemplem un bell paisatge
que de tant fred ens glaça el cor.

En les vistes enfarinades,
el blanc de neu és tan bonic!
Fa coincidir les mirades,
i de tots és el preferit.
                    
                      Emma Muriel