Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poemes del cos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poemes del cos. Mostrar tots els missatges

dimarts, 23 d’agost del 2022

A esmorzar!

Quan ens llevem tenim tots els nostres rituals, la nostra inèrcia particular que ens porta a encarar el dia de la millor manera. L'esmorzar marca la pauta, ens diu una mica qui som o qui serem al llarg de la jornada. La gana s'ensenya. Cadascú li diu quan ha de venir i de quina manera. Els hàbits són els que ens defineixen al llarg dels anys i l'hàbit del primer àpat no serà menys.

            ESMORZAR
            La mare em diu amunt,
            el pare em diu aixeca’t,
            el dia em diu començo
            i jo li dic espera’t.

            Per sort a la cuina
            m’hi espera un bon tec,
            la gana m’apreta
            i ràpid m’assec.

            Primer un bon got d’aigua,
            respirar tranquil, 
            que no val la pena
            llevar-se a tot mil.

            He obert la nevera,
            agafo un iogurt,
            posa que és de plàtan,
            sempre se’m fa curt.

            Faré una torrada
            amb pernil del cuit 
            o amb melmelada
            de qualsevol fruit.

            De peça de fruita,
            avui trio gerds.
            Si no els has tastat,
            no saps el que et perds.

            Acabo com sempre
            amb la xocolata,
            de negra, una presa,
            però en faria quatre.

            La mare em diu som-hi,
            el pare em diu ‘nem,
            el dia em diu ànims,
            jo tip i content.
                               Emma Muriel

dissabte, 3 d’octubre del 2020

CAMES AJUDEU-ME!

Aquests dies veig cames caminant per tot arreu. Veig genolls doblegant-se per pujar i baixar escales, per saltar i per fer el gest d'ajupir-se. Aquests dies veig quanta gent avança: a la televisió, als carrers, a casa, als camins que guaito des de la finestra... Sort en tenen de fer una cosa tan quotidiana, per la majoria. Les persones que caminen sense ser conscients de la sort que tenen, tenen sort de poder-ho fer i fer-ho com respirar.

CAMINANT
Les cames et porten
allà on vols anar,
sense pensar-s’ho,
no els n’has d’ensenyar.

Per una vorera,
per un caminet,
per qualsevol rambla,
per un carrer estret.

Per damunt la sorra,
per un pont penjant,
per sobre de l’herba,
per neu relliscant.

Fent passos alegres,
les dues van fent,
elles rutllen soles,
tu no n’ets conscient.
                        Emma Muriel