DUES MANS

Quan s'acosten les festes de Nadal, torna la necessitat d'escriure un poema pels més menuts de l'escola. Ha de ser un text treballat, amb vocabulari que coneguin i, sobretot, que entenguin què s'hi recita. Aquest és d'enguany.

            DUES MANS

        TINC DUES MANETES,

        OBERTES DEL TOT,

        SÓN TAN PETITETES,

        PERQUÈ JO EN SÓC.

        A DINS HI VOLDRIA

        TOT L’AMOR DEL MÓN

        I EL REPARTIRIA,

        PERQUÈ SINÓ ES FON.

        TAMBÉ EN GUARDARIA

        PER MI UN BOCINET,

        QUE BÉ M’ANIRIA,

        SERIA UN ENCERT.

        TINC DUES MANETES,

        PER FER UN MÓN MILLOR,

        SI VOLS AJUDAR-ME

        QUEDARÀ RODÓ.

        

                         EMMA MURIEL

PER MI AIXÒ ÉS NADAL

És el tòpic per excel·lència, però crec que tot seria més fàcil i plàcid, si els valors que ens venen al cap per Nadal, els féssim extensius al llarg de l'any. Si tothom fos més empàtic i menys egoista, tindríem un societat més justa, però em temo que un cop passin les festes tot continuarà com sempre.

            PER MI ÉS NADAL

            Per mi una abraçada,

            si em dones la mà,

            si em fas un somriure

            si em vols ajudar.

                                                                            

            Si em fas companyia,

            quan em veus tot sol,

            si vens a buscar-me

            per anar a fer un vol.

            Per mi que m’escoltis,

            que riguis amb mi,

            que sincer m’animis

            quan perdo el camí.

            

            Per mi és una festa,

            i el millor regal:

            tenir qui m’estima

            és el meu Nadal.

                            Emma Muriel

    

NIT DE REIS

La nit de Reis acostuma a ser una nit llarga, plena de nervis i neguit per saber què passarà l'endemà. Però malgrat la il·lusió la sons sempre acaba fent la seva feina i el cap al coixí facilita la calma que cal als Reis d'Orient. Però, què passa quan l'insomni truca la porta?

        JA ÉS DE DIA?

        Ja soc al llitet,

        s'hi està calentó,

        ben acotxadet

        em miro el balcó.                                        

        Els reis tenen feina,

        ja poden venir,

        la meva soneta,

        aviat serà aquí.

        Fa hores que dormo,

        el sol vol sortir.

        Els Reis han passat?

        Ja no puc dormir.

        Els pares em diuen    

        encara és de nit.

        Si vols que els Reis passin,

        torna-te'n al llit!

        El sol ja despunta,

        la lluna se'n va,

        els Reis són molt lluny.

        Per fi em puc llevar!

                            Emma Muriel

EL BON REGAL

Els regals han de ser valors per tota la vida. Han de ser detalls que ens aportin riquesa, però de la bona, de la que no porta diners, de la que et serveix per viure amb la certesa que tens tot el que et cal per ser feliç. Qui et coneix, et sap regalar.

UN BON REGAL

Soc persona petitona

i m’agafen de la mà.

Faig el camí amb companyia

dels que em volen estimar.

Al desembre veig somriures

quan el tió faig cagar

i jo penso què voldria

que em poguessin regalar.

Em caldria un món alegre

on tothom pugui jugar,

que quan creixi quedin boscos

on poder-me aixoplugar.

Soc persona petitona

i no només vull somiar

que la Terra, on he de viure,

és el millor lloc que hi ha.

                           Emma Muriel

Arri arri! A buscar el Tió!

Arriba temps de pensar en les festes que van venint... Els menuts estan comptant els dies perquè arribi el Tió. I si no ve, l'aniran a  buscar.

QUE NO VE EL TIÓ?

Arri arri tatanet!

Porta’m al trot a muntanya,

segueix aquest caminet

per on va el cargol treu banya.

He d’anar a buscar el tió,

Que fa dies que l’enyoro.

Tinc a punt manta i bastó

pel tronquet que més adoro.

Arri arri bon cavall!

Que el Nadal ja vol venir

i el tió té molt treball,

lluny del bosc de romaní.

                                  Emma Muriel

REGALS

Per Nadal, no a totes les cases, arriben paquets i paquets de totes bandes. Malgrat els infants siguin prudents, els regaladors tenen tendència a fer del fet bonic d'obsequiar un moment desbordant i poc valorat. Ens fa il·lusió veure l'abundància, veure els balcons, els arbres plens de paquets apilats. Hauríem de tenir mesura i fer que aquells que regalen als infants els portin allò que poden assumir i aprofitar.

REGALS DE NADAL

És temps de família,

a casa és Nadal,

d’àpats i de dolços

i d’algun regal.

Paquets de colors,

per grans i petits,

de tantes sorpreses, 

quedem atordits.

Ens regalen uns,

ens regalen altres,

caixes i papers,

en són tots els rastres.

Empatx de joguines,

de roba i de jocs,

això que  la carta

en llistava pocs.

La màgia ens desborda,

no cal abusar,

busquem la mesura

que ens fa valorar.

                   Emma Muriel

Per fer cagar el Tió

Cap a finals de desembre, a moltes cases catalanes un vell amic arriba per quedar-s'hi uns dies. És un tronc, de vegades amb cara i de vegades inhert. Sempre, sempre, menja i vol escalfor. Arriba un dia que, per celebrar que som en una època important de l'any, en un pas entre terres, en un aquí i allà, ell, si fem el ritual íntim i únic de cada famíla, caga regals i fabrica somnis. Perquè això sigui possible, cal tenir el bastó adequat per cantar i picar, així sota la manta passen coses meravelloses.

EL BASTÓ DEL TIÓ

Per fer cagar el Tió

em cal un bastó,

ni prim, ni gruixut,

ni curt, ni llargarut.

Li posaré cintes

o el pintaré bé

i amb un picarol

el decoraré.

Així quan jo canti

el “Caga tió”,

picaré amb ritme

amb el meu bastó. 

                 Emma Muriel

NIT DE REIS

Desembre recent començat i es pot dir que ja és Nadal. Crec que l'esperit consumista nadalenc ha vingut per quedar-se més dies que de costum. És un joc perillós, ja que a mi, que m'agrada el Nadal, les llums i la calidesa freda de la festa, em comença a emfafar això que el Nadal duri més del que ha de durar. L'advent ha deixat de ser la vetlla pel que ha de venir, per ser l'aliment d'empreses, comerços i fires que tots porten al mateix lloc: l'engreix d'uns i l'aprimament, en aquest cas de la butxaca, d'altres. Tot sigui per tenir uns dies per exterioritzar la nostra part de vida feliç. Per sort, els Reis de l'Orient, no s'han avançat...

NIT DE REIS

Els Reis ja treballen,

per fi és negra nit.

La lluna els ajuda,

no es sent cap brogit.

Balcons i finestres

esperen pacients.

Són portes obertes,

només per un temps.

A casa els esperen

infants adormits,

acotxats amb mantes,

calmen els neguits.

Amb la feina feta,

els Reis ben contents,

deixen que el sol surti

i marxen prudents.

Els nens i les nenes

s’aixequen aviat,

amb son i pijama

criden: ja han passat!

                       Emma Muriel

El tió és tradició

S'acaba l'any i, més o menys religioses o paganes, ens acompanyen moltes tradicions que ens dibuixen com a poble. Fer cagar el tió és una de les nostres. Segurament és un costum estrany, escatològic i, per alguns, amb cert biaix violent, però és una tradició que convé mantenir.

Jo sóc més partidària de valorar-ne el seu possible orígen: l'entorn i la vida rural. El tió és un tronc, un tronc que, arribat el solistici d'hivern, escalfava les llars, les il·luminava i les seves cendres alimentaven la terra que els havia de donar fruits en un futur. El tronc es pica, sí. Amb un bastó li fem cops perquè cagui, però cops sense malícia, com els pagesos que, per recollir els fruits de les branques, feien, o fan, cops per-los caure i poder-los gaudir. Crec que la mirada és bàsica per considerar un fet més o menys políticament correcte. Convé saber qui som i pequè fem les coses.

Sigui com sigui, amb cara o sense, amb cops o sense, tan de bo el tió cagui durant molts anys, perquè som molts els que ens l'estimem i l'esperem cada any.

            EL TIÓ

            M’estimo el tió,

            és un tronc de vida,

            és font d’escalfor,

            festa feta a mida.

                                                                                            

            Uns li posen cara,

            per uns és tiona,

            per altres és soca

            que escalfa una estona.

            N’hi ha que amb bastó el piquen,

            uns que al bosc el cacen,

            alguns l’alimenten

            i molts que l’abracen.

            Uns amb l’avi el trien

            al llenyer de casa,

            altres n’hi ha que el compren

            o el guarden per brasa.

            El tapen amb manta,

            li posen vestit

            li pinten bigoti

            o li fan un llit.

            Tants tions, com cases,

            això és el millor,

            si es vol mantenir

            la tradició.

                                  Emma Muriel

Un minimon fet pessebre

Cada casa és un món. Les famílies fan el pessebre a la seva manera. N'hi ha que són tradicionals i en paren un de clàssic amb molsa, suro i figures heredades dels avis, altres són més minimalistes, hi ha els pessebres eclèctics amb figures clàssiques, de plàstic o fusta, tot ben barrejat. Ara també hi ha famílies amb fills que fan un minimon on tot és permès i l'espai és un joc més.

 
FARÉ EL PESSEBRE

Aquest any per fer el pessebre,
vull tenir quatre retalls
que seran com herba verda
per ovelles i uns quants galls.

Per les cases, taps de suro,
pels camins, uns encenalls,
sorra fina per les dunes,
llacs i rius fets de miralls.

Potser hi poso els meus Playmobil,
dinosaures amb plomalls
i també hi haurà vehicles,
que acompanyin els cavalls.

Vull posar-hi una família,
ara no entraré en detalls,
però serà la que a mi em sembli,
no aniran amb estripalls.

Aquest any per fer el pessebre,
no vull pas masses treballs,
ha de ser un joc alegre,
que no sigui un destorball.
                       Emma Muriel

També venen tiones!

Últimament veig que arriben tiones a algunes cases. Unes porten melena, d'altres pestanyes ben pentinades, algun llaç o galtes rosadetes. Es veu que sempre hi havien sigut, però mai les havíem vist, eren invisibles a ulls de la majoria. Està bé que tinguin cara, que les valorem com fem amb els tions habituals, ja que segur que fan la mateixa feina. 

Potser els propers tions seran sense gènere definit, cosa que seria el més normal. Però ja se sap, avui en dia el gènere d'una paraula, com ara la que ens ocupa: tió o tronc, es confon amb el gènere humà, en part per la personificació que fa anys que fem de l'element. Per tant, si el personem com a home, vell o nen, és lògic que també ho fem com a dona, vella o nena. Així doncs, tions o tiones, us esperem! 

                LA MEVA TIONA

                La tiona ha arribat,
                reposa al seu racó,
                ja té a punt el seu plat
                i manta de cotó.

                Al cap la barretina,
                per cada peu mitjó
                i una mandarina
                per fer el ressopó. 

                Em fa companyia,
                mai caga carbó.
                Ella no m’espia.
                Li estampo un petó.

                La meva tiona
                aviat cagarà
                i com ha vingut,

                tornarà a marxar.

                                 Emma Muriel

ARBRE DE NADAL I MÉS...

El Nadal ve acompanyat de moltes tradicions, unes del territori i d'altres que es van quedant, dibuixant noves formes de dir a tothom que ha arribat el temps nadalenc. L'arbre de Nadal és una d'elles. És difícil que jo entengui com es pot tallar un arbre per tenir-lo dins del menjador unes setmanes i després cremar-lo o fer-ne adob. En paisos on la silvicultura és un mode de vida, potser és una manera d'aclarir els boscos o tenen més arbres per tal·lar. Encara és més qüestionable posar al menjador un arbre de gust dubtós, mig escabellat i de plàstic, per molts guarniments que li posem. S'ha de reconèixer que un bon arbre de Nadal guarnit fa festa i vesteix l'ambient d'alegria. Complicat decantar-se per una opció...

Podem trobar quina és la opció menys agressiva pel medi... Hi ha una opció que no ho és gens, guarnir un arbre del jardí.

ARBRE DE NADAL

El meu arbre és bonic,

té les branques de seda

i llueix presumit,

repintant la nit freda.

El miro embadalit,

des de l’habitació,

enfilat sobre el llit,

ja no veig la foscor.

El jardí, que és petit,

em regala alegria

i el meu arbre em fa ric

de llumets i de vida.

I el que és més divertit 

és que quan no és Nadal,

l’arbre és també un regal,

creixent sa i eixerit.

                                     Emma Muriel

NADAL, TOTS AL CORRAL...

Aquest blog va començar fa uns anys per a poder compartir els textos nadalencs que he fet durant tants anys d'escola, per a treballar-los amb els meus alumnes d'infantil. 

L'entrada d'avui i les properes faran honor als orígens del blog: a la temporada nadalenca. Tot i que aquest any ens han canviat les vistes, la celebració del Nadal no ens la podem perdre, les tradicions han de ser la flama que mantigui els valors més sincers de la celebració. 

Respectant el fet religiós, hem de viure les festes a la nostra manera, creguem en el que creguem, celebrar sempre. Hem d'aprofitar qualsevol escletxa de llum. per viure plenament, encara que sigui a estones. 

Aquest any complicat ens ha capgirat del tot el món, però poc a poc la ruta s'anirà refent i els que seguim, o segueixin, ho farem el millor possible per entomar tot el que vagi venint... També les bones coses!

NADAL AL CORRAL

Aquest Nadal que cal
que ens quedem al corral,
tots l’hem de poder fer
igual d’especial.

El Tió puntual,
guarniments i un fanal,
foc a terra o braser,
imatges de postal.

Dinar col·loquial,
sense massa sidral,
també pot anar bé,
sense cants, ni timbal.

Un cap d’any informal,
amb un àpat frugal,
esperant que el que ve
sigui molt més normal.

Els tres Reis al portal
deixaran un regal
i un sac de carbó ple,
tot pel virus mortal.

Aquest Nadal que cal
que ens quedem al corral,
el silenci al carrer
allunyarà tot mal.

                     Emma Muriel

El Nadal torna a casa, torna...

Fa més o menys un any, vaig engegar aquest blog, per tal de donar a conèixer els meus poemes i així cedir-los a tothom que li puguin fer servei. Quan vaig començar a fer el recull dels textos que havia anat fent servir al llarg dels meus anys d'ofici, vaig recopilar primer els poemes de Nadal. Mica en mica, n'he anat penjat d'altres temes, quasi sempre relacionats amb l'època de l'any on estava. 

Aquests dies, tornaré als meus orígens i penjaré entrades relacionades amb les festes nadalenques. Molts nens i nenes de Catalunya tenen el seu primer contacte amb la poesia amb les cançons que els cantem les famílies (espero que les famílies encara cantin) i també en el moment de recitar el vers de Nadal a dalt de la cadira. La poesia és el joc de les paraules i com a tal, els infants l'acullen i se la fan seva de seguida. Ja ho he comentat altres vegades, però, continuo pensant que es recita poc, que es juga poc. 

Així doncs, un poema dolç per tornar a pensar en el vers de Nadal, fem memòria i juguem amb el llenguatge.

XOCOLATINES
Aixeco la manta

del meu vell tió,
ja se que s’hi amaga
només per la olor.

Són xocolatines
de colors brillants,
mossegades dolces
que agraden a tants.

De cacau i sucre
són un gran tresor,
bitllets i monedes
que recorden l’or.

Sardines de llauna
per grans i petits
són de xocolata,
te’n llepes els dits.

Sens dubte els paraigües,
els meus preferits,
perquè els embolcallen
papers divertits.

Acotxo amb la manta
el meu vell tió,
li dono les gràcies,
li faig un petó.
               Emma Muriel

Nassos a cabassos!

Aquest Home dels nassos és un personatge ben misteriós. Per aquestes contrades no se l'ha vist quasi bé mai. Els més vells diuen que s'amaga darrere de les portes de les cases. Però últimament el seu misteri es desdibuixa, no se'n parla massa d'aquest esser fantàstic. Penso que d'aquí a uns anys, l'Home quedarà arraconat darrere d'alguna porta tancada i només serà una relíquia de la història cultural de la nostra terra... Per què, quin infant d'avui en dia en coneix la l'existència? Vull confiar que les famílies ja no volen espantar les criatures, però, sí que podem fer alguna broma! Podem acabar l'any rient amb els menuts de casa. Va. que torni l'Home dels nassos!

TANTS NASSOS COM DIES, L’ANY

El germà gran

diu al menut:

“Quan s’escapa l’any

tu has de ser astut, 

si a l’Home dels Nassos

vols fer-li un ensurt.

Darrere la porta

acostuma a estar,

però si no ets ràpid,

no el pots enxampar.  

Tots els que l’han vist

diuen que de nassos

en té a cabassos,

que duu un barret,

una capa amb llaços

i té un posat sec.”

El xic alça els braços, 

està mort de por,

potser l’any que ve

ho entendrà millor.

                    Emma Muriel

El món del pessebre

Suro, guix, fusta, molsa, palla, pedra, fang... Materials naturals per a crear un petit món fet a mida. És bonic contemplar un pessebre, la fotografia d’un moment. Com si el temps s’hagués parat per a poder imaginar les vides de tots els que habiten en aquell petit indret.

Contemplar el teu pessebre et dona un aire de narrador omniscient. Pots saber per què cadascú és on és, pots detallar la biografia de cada pastor, de cada dona que renta, saps per què el caganer és allà on és, fent el que fa, i saps exactament per on passaran els Reis. Que bonic que és, escriure un pessebre! Fer la teva versió d’allò que sembla que va passar fa més de dos mil anys. Quantes versions s’han anat enllaçant... d’allà a ençà! Ja se sap, quan una cosa passa i s’escriu, es dibuixa o es construeix, tot depèn de qui la mira i dels boca orella per on passeja. Tothom té la seva versió d’aquell moment: reis amb camells o a lloms d’elefants, ves a saber quina és la instantània més fidel.

EL VEIG
Petites vides immòbils
Ens expliquen una història
Sotmesa a la memòria.
Sempre hi ha un nen,
En una cova jaient,
Bous, ovelles, galls,
Rius, molsa i molta gent.
És un món de miniatures.
                         Emma Muriel

Per Nadal fem teatre

El Nadal és temps de teatre i no ho dic amb segones... Podria semblar que parlo de la hipocresia de les taules de bones cares, quan a la resta de l'any hi ha famílies que ben just es creuen la mirada o que no tenen una bona relació, sinó que prefereixen anar creant distàncies partint de mals entesos o manca de sinceritat.

No, no és pas d'aquest agre teatre que parla el poema d'avui, parla d'un de molt més divertit i familiar: les obres teatre de les diferents versions dels pastorets. Anar a veure els Pastorets és una activitat ideal per a fer en família, gaudint de la cultura que tenim a l'abast. És una tradició que hem sabut mantenir. 

Però, si en gaudim tant per Nadal, hauríem de seguir anant al teatre en família algun cop més al llarg de l'any. La ceremònia de pagar la teva entrada, seure i esperar que et regalin una estona d'imaginació ha de servir per traslladar als infants la riquesa de les arts escèniques, perquè siguin persones habituades a seure i esperar amb ànsia que s'obri el teló.

ELS PASTORETS

Si vols veure els pastorets,

has de fer cap al teatre.

Jo l’he vist, n’estic segur,

uns tres cops o potser quatre.

Els del meu poble m’agraden,

perquè no són gens corrents,

el Lluquet i el Rovelló

són dos grans súper agents.

Volen resoldre un misteri,

que ens fa riure i estar atents,

per què els pastorets són bons

i els diables tan dolents?

Com que al bosc fa un fred que pela

i a l’infern hi estan calents,

junts acaben fent un àpat

que té tots els ingredients.

Entre torrons i rialles,

tots resulten ser parents.

El misteri està resolt:

no són pas tan diferents.
                        Emma Muriel

El rei dels tortells

Avui un altre de dolços nadalencs, però aquest és el que tanca la rècula d’àpats de les festes de finals i principis d’any: el tortell de Reis. 

Sembla mentida, encara que molts arribem ben tips al dia de Reis, pocs fem un lleig a un tall de tortell i més si, com a juganers de mena que som, tenim la inquietud de saber a qui li tocarà la corona o a qui li tocarà pagar les postres del dia. Però... realment paga qui treu la fava? O rient, rient no compleix ningú amb la tradició?

UN JOC DE TORTELLS

El dia de Reis, 

per cloure el dinar, 

encara queda un regal 

que esdevé traca final. 

Protagonista de les postres, 

després de neules i torrons, 

el tortell ens alegra els rostres  

dels més grans i de petitons. 

De massapà, trufa o de nata, 

és un joc que es pot menjar, 

la partida reial esclata 

i tothom la vol guanyar. 

Però no havíem pas quedat  

que no es juga amb el menjar?

Per ser el gran rei de les postres,  

tot li podem perdonar. 

El tortell de reis s’acaba, 

l’afortunat es corona, 

apareix figura i fava

i ja hem rigut una estona. 

El dia de Reis, 

per cloure el dinar, 

no cal guanyar cap castell.

Gaudim plegats del tortell! 
                        Emma Muriel

Recitant dolçor

Quan en una família hi ha infants, el Nadal es viu més intensament. Quasi podríem dir que ells són el Nadal de cada casa, són l’excusa perfecte perquè els adults llevem el menut que portem a dins. Hi ha molt moments on els nens i nenes són els protagonistes de les festes, però jo en destaco un, l’estona on ells són plens protagonistes: recitant el vers de Nadal.

La tradició d’enfilar-se a la cadira en una sobretaula llarga és entranyable, d’aquelles de llagrimeta, de mòbils enlaire i de merescuts aplaudiments, encara que no haguem entès ni mitja paraula del que s’hagi recitat. Els ahs i ohs són generalitzats. A més, és bonic de veure com, a mesura que passen els anys, el poema es fa més intel·ligible i el rapsoda poleix la tècnica amb més o menys gràcia. 

Els infants creixen i la poesia desapareix de les taules. Quina llàstima! Estaria bé que no fos tan escassa, que, almenys llegida, tingués un moment de protagonisme a les trobades d’amics i familiars pel plaer d’escoltar, de reflexionar o d’encetar una conversa partint d’allò que cadascú a interpretat.

LA DOLÇOR DELS CARAMELS

La meva amiga la lluna,

els meus amics els estels

m’han dit tots fort i a la una:

que m’oblidi de car(a)mels!

Que a la nit més estrellada,

quan tothom hagi sopat,

la dolçor més esperada,

la duré jo aquí enfilat.

Ben enlaire com la lluna,

brillant tant com els estels,

us diré una per una,

cada estrofa i els anhels.

Tan sols vull una abraçada,

ser per tots acaronat,

vull tenir una vetllada

plena de felicitat.
                 Emma Muriel

Vindran els Reis?

Els nens i nenes, aquests dies d’inici de desembre, ja rumien què els agradaria que els portessin els Reis. Encara que la Cavalcada encara queda una mica lluny, és en boca de tots que els Reis s’acosten i que cal fer més bondat que mai.

És bonic veure les cares il·lusionades de petits i grans quan arriba la nit de Reis. Veure els Mags que, amb la seva màgia, passegen per viles, pobles i ciutats per a anunciar que ja són a lloc i que estan a punt per a la seva nit més intensa és un privilegi. La cavalcada de Reis és el moment més especial entre els infants i els Reis d’Orient. Les seves mirades es creuen, brillen i confirmen que els vells i nous coneguts via postal, s’han retrobat i certifiquen que la màgia està en el seu màxim nivell d’efervescència. Tan de bo poguessin arribar a totes les cases... Però ja se sap, la màgia dona pel que dona...

JA VÉNEN ELS REIS

A la  ciutat hi ha sarau, 
neguit generalitzat. 
Els carrers són plens de gent 

Il·lustració Mònica Pinyol

i els nervis anar creixent. 

Tots els nens molt abrigats,  
amb els ulls oberts com plats, 
esperen amb aire impacient,  
la cara dels Reis d’Orient. 

“Ja s’acosta la cavalcada!” 
Ho crida rient la mainada. 
“Ja s’endevina el gran estel. 
Llançaran algun caramel?” 

Ara ens passen per davant, 
el rei Negre, el Ros i el Blanc.  
Es fan tips de saludar, 
quin mal els deu fer la mà!   

Els Reis Mags s’han passejat, 
i atentament han observat. 

Han quedat tan envadalits 
amb els somriures dels petits  
que quan els vegin tots al llit, 
treballaran tota la nit.  
                  Emma Muriel