Quan en una família hi ha infants, el Nadal es viu més intensament. Quasi podríem dir que ells són el Nadal de cada casa, són l’excusa perfecte perquè els adults llevem el menut que portem a dins. Hi ha molt moments on els nens i nenes són els protagonistes de les festes, però jo en destaco un, l’estona on ells són plens protagonistes: recitant el vers de Nadal.
La tradició d’enfilar-se a la cadira en una sobretaula llarga és entranyable, d’aquelles de llagrimeta, de mòbils enlaire i de merescuts aplaudiments, encara que no haguem entès ni mitja paraula del que s’hagi recitat. Els ahs i ohs són generalitzats. A més, és bonic de veure com, a mesura que passen els anys, el poema es fa més intel·ligible i el rapsoda poleix la tècnica amb més o menys gràcia.
Els infants creixen i la poesia desapareix de les taules. Quina llàstima! Estaria bé que no fos tan escassa, que, almenys llegida, tingués un moment de protagonisme a les trobades d’amics i familiars pel plaer d’escoltar, de reflexionar o d’encetar una conversa partint d’allò que cadascú a interpretat.
LA DOLÇOR DELS CARAMELS
La meva amiga la lluna,
els meus amics els estels
m’han dit tots fort i a la una:
que m’oblidi de car(a)mels!
Que a la nit més estrellada,
quan tothom hagi sopat,
la dolçor més esperada,
la duré jo aquí enfilat.
Ben enlaire com la lluna,
brillant tant com els estels,
us diré una per una,
cada estrofa i els anhels.
Tan sols vull una abraçada,
ser per tots acaronat,
vull tenir una vetllada
plena de felicitat.
Emma Muriel
Emma Muriel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada