LES VEÏNES

Aquest estiu, hem tingut quatre naixements emplomallats a casa. No érem família d'acollida novella. Al cobert ja hi ha dos nius amb la família vella coneguda que cada primavera torna. Però enguany, sota casa han fet un nou niu que ens ha permès entendre com viuen i gaudir de la nova niada. Ara ja volen.

            LES VEÏNES

            Sota el terrat,

            ben protegit,

            un niuet nou

            amb les veïnes.

            Cassoleta de bressol,

            pels ous fràgils i preciosos

            que regalen piuladissa

            a les tardes dels ociosos.

            Polls d'oreneta,

            cridant la gana,

            pares que ensenyen

            com cal passar-la.

            Les quatre filles ho proven,

            voleien aquí i allà,

            ben aviat seran prou hàbils

            i ja se'n podran anar.

            Noves veïnes,

            aquí teniu

            la residència

            per cada estiu.

                                Emma Muriel

ADEU ESTIU, ADEU ORENETES

Quan arriba el final d'agost, començo a acomiadar-me de l'estiu. Les rutines es reprenen i el cicle de l'any va fent camí, com sempre. I com sempre tot tornarà o quasi tot. M'agrada pensar que tot el que vindrà ens portarà de nou temps passats que viurem amb intensitat, amb més experiència i amb més ganes d'aprofitar el que ens vingui de la millor manera. 

L’ESTIU SE’N VA, COM LES ORENETES

Les orenetes inquietes, 

sembla que facin plans, 

vespres de reunions intenses

programant el viatge. 

Avui hi son, demà potser, 

de cop no les veus més, 

confies que ja estan en ruta, 

intueixes l’adeu. 

L’estiu s’esmuny, ho saben bé. 

Marxen sense maletes, 

deixen nius buits i ben oberts 

a punt per la tornada. 

Aquí, orfes, ens quedem nosaltres 

amb el ritme de l’any 

que, fent-nos ballar el ball que toca, 

salva les orenetes. 

                                Emma Muriel

L'oreneta primera

Fa alguns dies vaig veure la primera oreneta de la temporada. Alguns dies després ja eren una colla que voleiaven a mitja tarda pel jardí i l'hort de casa. Entraven i sortien del cobert on cada any fan niu. Fa feliç pensar que han tornat a casa, allà on van néixer. Però de fa uns tres o quatre dies fins avui, la primavera ens recorda que l'hivern encara té coses a dir i les orenetes no deuen entendre massa què passa. No voleien, deuen estar en algun raconet arraulides esperant poder anar per feina. A veure si la bonança torna i amb ella la normalitat primaveral.

                UNA ORENETA

                Des de la finestra del menjador,

                els ulls reposen mirant el cel,

                la ment es banya en la calma,

                és l’estona de la vida lenta.

                Avui a mitja tarda,

                ballaven els fils.

                Per què ballaven?

                Per una parada,

                per una visita esperada,

                la primera oreneta,

                es gronxava

                i descansava.

                                    Emma Muriel

Ja he vist orenetes!

Ahir emmig del confinament, vaig baixar al jardí per respirar aire renovat i de cop un parell d'ocells juganers van voleiar per sobre meu. Com si els conegués, vaig penssar "mira, ja han tornat, ja són aquí!". Al cobert de l'hort hi ha dos nius, així doncs, la visita anunciada em fa pensar que les propietàries estan a punt per arranjar forats i per portar-nos noves ales al jardí. Les orenetes ja són aquí i les tornarem a tenir de veïnes.

ORENETES PRIMERES

Les ales alegres 

volen pel jardí, 

ja les enyorava 

tornen a ser aquí. 

El niuet espera 

antics inquilins, 

retornen a casa, 

com altres veïns. 

Al matí i al vespre, 

juguen sempre amb mi, 

de dia s’escampen, 

fan el seu camí. 

Les ales alegres 

ballen pel jardí, 

fan nova niada 

nous becs per nodrir. 

                     Emma Muriel