Fins i tot amb caganer!

L'hivern passat, uns bons amics ens van portar a visitar un pessebre grandiós. Hi havia de tot: animals, pagesos i pageses, un mercat, zones desèrtiques i zones humides i, és clar, el naixement. Era bonic de veure i t'hi entretenies una estona llarga. A cada racó de món on es fan pessebres, tenen les seves tradicions, les seves figures, els seus estils... A Catalunya està clar el nostre personatge insigne és el caganer.

TOTS AL PESSEBRE

Al pessebre català,
tothom té el seu paper,
pastorets i un rabadà,
fins i tot un caganer.

Les figures representen
qualsevol dia feiner:
menestrals, dones que renten,
fins i tot un caganer.

Tots es mostren enfeinats,
pagesos i el carreter.
Uns treballen amagats,
fins i tot un caganer.

Personetes de muntanya,
en camins o bé al carrer,
una escena que acompanya,
fins i tot amb caganer.

                Emma Muriel

Un minimon fet pessebre

Cada casa és un món. Les famílies fan el pessebre a la seva manera. N'hi ha que són tradicionals i en paren un de clàssic amb molsa, suro i figures heredades dels avis, altres són més minimalistes, hi ha els pessebres eclèctics amb figures clàssiques, de plàstic o fusta, tot ben barrejat. Ara també hi ha famílies amb fills que fan un minimon on tot és permès i l'espai és un joc més.

 
FARÉ EL PESSEBRE

Aquest any per fer el pessebre,
vull tenir quatre retalls
que seran com herba verda
per ovelles i uns quants galls.

Per les cases, taps de suro,
pels camins, uns encenalls,
sorra fina per les dunes,
llacs i rius fets de miralls.

Potser hi poso els meus Playmobil,
dinosaures amb plomalls
i també hi haurà vehicles,
que acompanyin els cavalls.

Vull posar-hi una família,
ara no entraré en detalls,
però serà la que a mi em sembli,
no aniran amb estripalls.

Aquest any per fer el pessebre,
no vull pas masses treballs,
ha de ser un joc alegre,
que no sigui un destorball.
                       Emma Muriel

Molsa, salut de bosc

Com que sempre ho he vist fer, jo també ho faig. Aquesta opció no és sempre prou correcte. Antigament, les famílies que feien el pessebre anaven a abastir-se de molsa al bosc de la cantonada. Generació rere generació han anat copiant patrons, perquè és el que han fet els pares i els avis i... 

És cert que quan es va al bosc no se n'agafa gaire, de molsa, però si sumem tots els gaires dels boscos que són a prop de grans poblacions, mare meva, el mal que els podem fer. Vaig sentir per la televisió com uns agents rurals explicaven que se'n podia anar a buscar una petita quantitat, per a consum propi, vaja. Però potser es podria resoldre el verd del pessebre comprant-ne una mica a les fires de Nadal, a la florista de confiança, allà on et certifiquin que és molsa de viver o de llocs de collita autoritzada i controlada.

Hauríem d'anar al bosc amb total respecte, per tot el que ens dona. A la tardor, hi ha persones, mal autoanomenades boletaires, que arrasen amb tot, aixequen la molsa sense miraments i, encara més incomprensible, deixen llaunes i deixalles allà on els plau. (Deixo al marge, els boletaires de cor, els que van al bosc quasi amb veneració) Llavors, si quan el bosc s'ha recuperat una mica de la marabunta, arriba l'hora de fer el pressebre i anar a arrencar molsa, potser no cal. Deixem el bosc en pau, respectem la vida que tant ens ajuda i protegeix.

MOLSA

El bell bosc té una manteta,

que l’abriga i el vesteix.

És un tou de verd suau

que la natura teixeix.

Vessa aigua ben fresqueta,

que manté el bell bosc humit.

És d’un to que tant li escau

que és el seu millor vestit.

El vell bosc vol la manteta

que la vida protegeix. 

És el pany i és la clau

que fa créixer el brot que neix.

Per Nadal, si al bosc passeges,

deixa el verd allà on està.

Si pel pessebre et cal molsa,

ja saps que la pots comprar.
                            Emma Muriel

El món del pessebre

Suro, guix, fusta, molsa, palla, pedra, fang... Materials naturals per a crear un petit món fet a mida. És bonic contemplar un pessebre, la fotografia d’un moment. Com si el temps s’hagués parat per a poder imaginar les vides de tots els que habiten en aquell petit indret.

Contemplar el teu pessebre et dona un aire de narrador omniscient. Pots saber per què cadascú és on és, pots detallar la biografia de cada pastor, de cada dona que renta, saps per què el caganer és allà on és, fent el que fa, i saps exactament per on passaran els Reis. Que bonic que és, escriure un pessebre! Fer la teva versió d’allò que sembla que va passar fa més de dos mil anys. Quantes versions s’han anat enllaçant... d’allà a ençà! Ja se sap, quan una cosa passa i s’escriu, es dibuixa o es construeix, tot depèn de qui la mira i dels boca orella per on passeja. Tothom té la seva versió d’aquell moment: reis amb camells o a lloms d’elefants, ves a saber quina és la instantània més fidel.

EL VEIG
Petites vides immòbils
Ens expliquen una història
Sotmesa a la memòria.
Sempre hi ha un nen,
En una cova jaient,
Bous, ovelles, galls,
Rius, molsa i molta gent.
És un món de miniatures.
                         Emma Muriel

PESSEBRE PARTICULAR

Paper de plata, serradures, escorça, branques que per uns dies es disfressen d’arbres centenaris i petites roques com serralades; tot això pot ser un paisatge o bé una colla de materials per crear mons imaginaris. 

Per força, l’origen del pessebre ha de ser el joc. Quan una persona té un mon petit al seu abast, pot dibuixar-lo i pot cercar en el seu imaginari per a fer-lo realitat. Així el pot contemplar, el pot canviar i pot dir "que bé m'ha quedat". El pessebre és la fotografia de les nostres històries i de com vivim el Nadal. 

Seria divertit descobrir els pessebres amagats que hi ha a moltes cases! Segurament, ens sorprendria veure moltes escenes dissenyades, ja no tant per rememorar el naixement de Jesús, sinó per recrear una història que ens ha permès mantenir les festes de Nadal fins avui.

  

EL MEU PESSEBRE DIFERENT

El meu pessebre és diferent

dels que acostuma a fer la gent.

No té el verd fosc de la molsa,

ni el mirall que fa el rierol,

tampoc l’àngel que anuncia,

ni els Tres Reis, la mula i el bou.

El meu pessebre és un invent

i no m’ha quedat malament.

Té un desert de serradures,

camins, rocs, alguna planta,

també uns nens fent de pastors

i en el vell mar alguna barca.

El detall que no m’hi falta

és l’estampa de la cova,

l’emoció d’un naixement,

que cadascú sent diferent

i que el Nadal sempre renova. 
                                  Emma Muriel