dijous, 7 de novembre de 2019

Temps de tardor

Sembla que mica en mica la tardor es consolida. Aquest any no ens ha volgut portar massa pluja i els micel·lis s'han guardat la florida per l'any que ve, espero! Les estampes de tardor van apareixent mica en mica i ens deixen contemplar la bonica paleta de torrats d'una estació que serveix per fer cau i net. Anem caminant cap a l'hivern, algunes vinyes ja ens el mostren, els temps van canviant. M'agrada més la vinya que es va tintant de grocs, vermells i marrons i últimament els pagesos la poden sense donar-li temps a madurar. Ens haurem d'acostumar a aquesta estampa: tardor descafeïnada i ceps pelats.

TARDOR
Boscos que es despullen,
fulles voleiant,
bolets que apareixen,
cargols passejant.

Magranes que esclaten,
olives pesant,
tenim mandarines,
per anar tastant.

Calor que no marxa,
fred que es va acostant,
hauria de ploure,
temps que va canviant.

Tardor que repinta,
decora tacant,
els verds ella esborra,
arbres va torrant. 
                              Emma Muriel

dimecres, 30 d’octubre de 2019

Arc de Sant Martí

Avui, un caminet de colors. Els meus alumnes d'enguany han començat a caminar-hi i estant omplint de colors per allà on passen. 

És un fenòmen de la llum preciós, fins i tot màgic. Quan plou i fa sol, hi ha un moment just, on la claror del cel t'indica que si treus el cap per la finestra, segurament veuràs més o menys clar el bonic arc de Sant Martí.


AVÍS DE COLORS
Plou molt a prop d’aquí!
Diu l’arc de Sant Martí.
M’ha cridat per la finestra
al llevar-me aquest matí.

La pluja ve de camí!
Diu l’arc de Sant Martí.
Si el bon sol se m’acomiada,
me n’entorno al coixí.
                          Emma Muriel

dimecres, 23 d’octubre de 2019

LA CASTANYERA JA ÉS AQUÍ!

Aquests dies que la tardor sembla que ja es vulgui quedar per aquí, ve de gust trobar-te la paradeta dels castanyers muntada. És un identificador de la fresca i l'olor de les brases ens desperta el caliu dels focs que aviat vindrà de gust encendre. 

L'olor de castanyes torrades no canvia i malgrat no faci un temps fred tan rigorós com dècades enrere, comprar-ne una paperina de tant en tant t'alegra els records de quan a l'escola cantàvem el Marrameu.

JA ÉS A LLOC LA CASTANYERA
Al carrer principal s’hi ha posat la castanyera,
té una parada de fusta amb producte de primera: 
moniatos i castanyes cuits amb tota destresa,
el punt just de cocció és la seva saviesa.

Unes lletres lluminoses fan d’anunci i reclam,  
paperines enfilades guarneixen l’estand. 
La llenya, la té endreçada sota el bell mostrador
i el foc rep els clients que agraeixen l’escalfor. 

Tots els infants li pregunten on té el seu mocador 
i els diu que no en porta que ella sempre té calor. 
El que sí que mai no es deixa és el seu gris davantal, 
amb butxaques grosses per guardar qualsevol mal.

Al carrer principal la castanyera ens espera, 
per vendre els seus productes amb la mirada sincera. 
És la cara amable dins carrers sense ulls i freds 
que esperem cada tardor com quan érem petitets.
                                                           Emma Muriel

divendres, 18 d’octubre de 2019

L'OCELL ENGABIAT

Avui és un dia per obrir les gàbies. Els ocells han de poder volar lliurement cap on els plagui. Han de fer batre les ales per a poder trobar un lloc plàcid per a viure en pau. Ningú té dret a contemplar la seva bellesa amb l'egoisme d'algú que se'n creu l'amo, només perquè un bon dia se'l va fer seu, tancat. Ell, cobard en recloure'l, manté la por d'obrir-li la porta, perquè sap que no farà ni una volada enrere per a tornar entre reixes. L'ocell no vol l'amo, l'ocell no vol menjadores ràncies, ell s'espavila per no passar gana. Avui és un dia per odiar les gàbies.
L'OCELL ENGABIAT 
Entre barrots refila 
l’ocell engabiat. 
I l’amo amb cru orgull 
el mostra tot inflat.

Les ales li baten,
fa salts estroncats
per barres de ferro,
tallant llibertats.

Canta amb alegria,
futurs albirats,
que els anhels de vida
seran forts embats

Unes mans petites
li mostren forat,
l’ocell per fi canta,
vola amb llibertat.

Estols fan volada,
cap gàbia els combat.
Les ales els porten
al futur somiat.
                    Emma Muriel 

diumenge, 13 d’octubre de 2019

Ja surt un bolet

La tardor té molts encants. Un dels més encestrals, dels que més ens connecten amb la natura, és el fet d'anar a buscar bolets (o a caçar, o a collir, o a plegar, o...). Quasi hem perdut tota reminiscència del nostre passat com a recol·lectors, però d'aprofitadors de bolets encara en som uns quants.

Des de fa uns anys hi ha hagut com una moda que ha portat una gran massa a, quasi, saquejar els prats i boscos on la olor de bolets ens arrossega embriagats. Per sort, moltes de les persones que tenim avis pagesos o família procedent de llocs muntanyosos, i també persones que s'estimen la natura, hem mamat aquesta cerimònia de tardor des que som menuts. Hem après, veient els nostres grans, la cura que es mereix el bosc a l'hora d'anar-hi amb un cistell a la mà. Collir un bolet ha de ser un suspir, ha de suposar el mínim impacte per la resta del fong i per la flora o fauna del bosc. Benvingudes les modes, però que siguin respectuoses amb l'entorn que tant ens regala.

             EL BOLET
             M’agrada la molsa,
             l’abric dels cuscons,
             les zones humides,
             els verds i els marrons.

             Quan la terra tova,
             em deixa sortir,
             trec el nas a fora
             i em deixo collir.

             Abans les espores,
             ja he deixat anar,
             perquè altres com jo
             puguin destacar.

             Si el bosc vols que pinti,
             amb els meus colors,
             quan vinguis a veure’m,
             cuida el sotabosc.
                                     Emma Muriel

dilluns, 7 d’octubre de 2019

LA TARDOR NO ACABA D'ARRIBAR!

Que no em digui ningú que això del canvi climàtic és un invent d’uns quants! Ja fa alguns cursos que vivim un inici d’escola estiuenc, on més que pensar en bolets i castanyes, tenim presents les pales a la sorra i els gelats a mitja tarda. Fa calor i les fulles cauen ja seques, fartes d’esperar el pas del temps plàcid. 

La tardor ha canviat. La tardor està ocupada per temperatures que no ens deixen avançar l’any com toca. A la tardor ha de ploure, fresquejar. El sol ha d’anar minvant, dia a dia, per oferir-nos aquell temps que acompanya la màgia del canvi de colors de la natura: dibuix de marrons, grocs, taronges i vermells. Aquesta calidesa és l’única que està permesa quan la tardor fa dies que es passeja per aquí. 
CALOR DE TARDOR
La tardor ja és ben entrada,
el raïm ja està collit,
els ocells ja han fet volada
i passeja algun mosquit.

Pel meu llit no he tret la manta,
només dormo amb un llençol,
les jaquetes a l’armari
esperen que marxi el sol.

Els bolets no tenen pressa,
la pluja no vol venir,
les fulles cauen ja seques,
doncs no poden envellir.

Tot plegat és un desastre,
la calor no vol marxar,
cal que vingui la fresqueta
que no acabava d’arribar.  
                                    Emma Muriel

dijous, 3 d’octubre de 2019

EL MEU POBLE

Les persones tenim tendència a agrupar-nos, com la majoria d'essers vius. Els pobles són aliats perfectes de la recerca de companyia, són escuts de la por a la soledat, però alhora ells mateixos emmascaren situacions que passen desaparcebudes per la majoria dels seus habitants. Ja no són tant amables. La complicitat del veinatge és quasi història, les portes obertes amb l' "a Maria" i la relació d'amistat, o familiar, amb les persones que viuen a la porta del costat, quasi es pot considerar una rara avis.


Per tant, tothom que viu en un poble o carrer on els vespres d'estiu encara són quedades de cadires a la fresca, on els infants poden anar sols amunt i avall i on tothom s'ajuda i es respecte té la sort de tenir un tresor que cal conservar.



EL MEU POBLE PREFERIT
Jo visc en un poble
ni gran, ni petit.
Té la mida justa
per ser el més eixerit.

Les cases el dibuixen,
el pinten de colors
i les places li regalen
jocs, rialles i amors.

Jo visc en un poble
ni gran, ni petit.
Té la mida justa
per ser el meu preferit.
                              Emma Muriel