Sóc infermer

Aquest migdia, veient un programa a la televisió pública catalana, m'he indignat una mica molt. És un programa d'aquells de videos casolans, que trobo que està prou bé i distreu. Avui, un dels videos el protagonitzava una nena vestida de sanitària, amb un fonendoscopi penjat a les espatlles, fent joc simbòlic i donant les gràcies a la feina de tots els professionals de la sanitat.

La veu en off li deia nosebenbéquè, però sí que he sentit una cosa similar a "segur que seràs una bona infermera". Jo desconeixo si han tallat la gravació casolana i resulta que la nena deia que estava jugant a ser infermera, i sí és així callo, o l'enviament del video tenia el títol "la (nom de la nena) fa d'infermera"... Tan de bo fos alguna d'aquestes coses! 

Però si a qui ha fet els guions dels comentaris li ha sortit dir "seràs una bona infermera" és que encara queda molta feina per fer. Què passa? Que una nena amb un fonendoscopi només pot ser infermera? I si resulta que vol ser neorocirurgiana o epidemiòloga? Potser hauria estat millor, utilitzar una paraula comodí o aventurar-se a dir "segur que seràs una bona metgessa". 

Res, és que... Si hagués sortit un nen amb bata blanca o verda, li haurien dit "seràs un bon infermer"? 

Mira que jo no sóc mai abanderada de res, però en aquest cas, m'ha tocat la fibra, què vols! I per cert, a mi, que he passat forces hores d'hospital, m'han tractat les millors metgesses! Tot dones. Potser prou de llenguatge sexista... Segur sense mala intenció, però sí amb poca vista per ser un mitjà de comunicació que en molts casos és model.

Avui, un petit poema sobre un infermer que fa alguns anys vaig escriure, perquè hi ha nens que volen ser i seran uns grans infermers.

INFERMER

Bon dia Ramon.

Com va tot Pilar? 

Prenguis la pastilla

que ara ve el dinar.

Senyora Carmeta, 

avui, com està? 

Ja li han fet les cures?

S’ha pogut llevar?

Vaig a pediatria.

Laieta, com va? 

Com tens la ferida? 

Me la puc mirar? 

El bon infermer

sempre ha de rondar, 

si a tots els malalts

vol ell ajudar.

                Emma Muriel

Un eriçó!

No és molt habitual veure fauna salvatge per aquí on visc fora d'insectes, algun conill, sargantanes i dragons variats i aranyes de totes mides. Més aviat penso en rapinyaires, que se'n veuen poques, guineus, senglars i una colla de petits mamífers. Tot i ser un poble ben tranquil, no ho deu ser prou.

De tota manera, fa molts anys, caminant un vespre per una rasa que fa de drecera al mig del poble, em va sorprendre un eriçó que el tinc clavat a la retina. Va ser una trobada casual i ell va fer com si no m'hagués vist venir, ell a la seva. En va sortir un poema que, avui, em recorda que per la premsa diuen que la fauna, amb el confinament, està alliberada, que s'acosta a llocs insòlits i jo penso: no és el cas del meu poble, quina llàstima.

ERIÇÓ

Caminant pel vell torrent

m’he creuat un eriçó.

On anava decidit,

fent la seva sense por?

Ni les passes de la gent,

ni per ser tant petitó,

per res no movia un dit,

coneixia la lliçó.

Que potser tenia en ment

anar a omplir el seu sarró?

Tantes hores dins del llit,

ja volia el ressopó.

Amb les punxes clenxinades,

elegant i divertit,

ho ha fet ell tantes vegades,

passejar-se en plena nit.

La claror ja s’amagava,

un dia més per l’eriçó.

Ell despert per la jornada

i jo a casa a fer el liró.

                           Emma Muriel

Avis de pagès, nets feliços

Sempre he pensat que he tingut molta sort de tenir uns avis pagesos. Els meus records d'infància van molt lligats a la vida que em regalaven els caps de setmana i les setmanes d'estiu que passava a casa seva. Els aprenentatges, l'autonomia, la natura, l'hort, la vinya, l'acompanyament van ser clau perquè jo fos qui sóc avui. M'estimo i valoro l'entorn, perquè l'he viscut amb emocions i a través dels ulls de la saviesa de qui el trepitja amb respecte. 

Els avis tenen una manera de fer amb els nets, una manera d'estimar, que fa que totes les experiències que passen plegats brodin lligams que sempre seran vius, fins i tot quan els nets es fan grans i els avis ja no els poden donar la mà.

AVIS PAGESOS

Ahir vaig anar a veure l’àvia  

que feinejava com de costum.  

A la masia sempre hi ha tasques  

del matí fins que es fon la llum.  

Quan vaig arribar de l’escola, 

no m’ho va haver de dir ni un sol cop, 

amb les meves botes ben calçades, 

jo ja era a punt al millor lloc. 

Era l’hora més indicada, 

per passar revista al seu ramat. 

A la quadra, pendent, m’esperava, 

per sort, no n’hi faltava cap. 

La meva feina era ben clara, 

bocs, ovelles i xais la sabien: 

moixaines, mil petons i abraçades, 

tot el dia que les somien. 

L’avi reia davant l’escena, 

la contemplava com cada dia. 

Mentre em deia: petita pastora, 

això jo mai no m’ho perdria! 

                                    Emma Muriel

Mama

El dia de la Mare es veu que és avui. D'on ve aquesta tradició? Cal una dia de la mare? Cal un dia del pare? Un dia del cabàs? O un dia de la truita? Sempre he pensat que les persones som molt gregàries, que quan un fa una cosa, darrere va la resta... Deu ser una mica veritat, ja que jo mateixa, avui he tingut ganes de publicar un poema dedicat a la figura de la mare, l'inici de tots els animals. Tècnicament, una planta també és mare o pare... Però hi ha vincle? O només perpetuació de l'espècie? Massa complicat això...

Així doncs, malgrat considero que el dia del que sigui és cada dia que tu creguis que allò és important a la teva vida, avui menció especial per a totes les mares que conec, començant per la meva i per jo mateixa. Ser mare és l'empresa més transcendental per qualsevol persona i penso que el sol fet de ser-ho ja ens fa valentes i úniques al món. Som irrepetibles.

MÀ AMB MÀ

Photo by Andrea Piacquadio from Pexels

T’allargo la mà 
que sempre serà teva. 
La mà que et rep, 
la mà que et mostra, 
la mà que et dona, 
la mà que és nostra. 

T’acosto la mà 
que sempre serà oberta. 
La mà que et sent, 
la mà que et vol, 
la mà que et cus, 
la mà que és sol. 

Si et falta la mà 
que no sentis mai pena.  
La mà que ha estat, 
la mà que ha vist, 
la mà que ha entès 
hi serà sempre. 

La mà amb la mà, 
dolç caminar, 
neix la paraula 
que ens fa estimar. 

                    Emma Muriel