No és molt habitual veure fauna salvatge per aquí on visc fora d'insectes, algun conill, sargantanes i dragons variats i aranyes de totes mides. Més aviat penso en rapinyaires, que se'n veuen poques, guineus, senglars i una colla de petits mamífers. Tot i ser un poble ben tranquil, no ho deu ser prou.
De tota manera, fa molts anys, caminant un vespre per una rasa que fa de drecera al mig del poble, em va sorprendre un eriçó que el tinc clavat a la retina. Va ser una trobada casual i ell va fer com si no m'hagués vist venir, ell a la seva. En va sortir un poema que, avui, em recorda que per la premsa diuen que la fauna, amb el confinament, està alliberada, que s'acosta a llocs insòlits i jo penso: no és el cas del meu poble, quina llàstima.
ERIÇÓ
Caminant pel vell torrent
m’he creuat un eriçó.
On anava decidit,
fent la seva sense por?
Ni les passes de la gent,
ni per ser tant petitó,
per res no movia un dit,
coneixia la lliçó.
Que potser tenia en ment
anar a omplir el seu sarró?
Tantes hores dins del llit,
ja volia el ressopó.
Amb les punxes clenxinades,
elegant i divertit,
ho ha fet ell tantes vegades,
passejar-se en plena nit.
La claror ja s’amagava,
un dia més per l’eriçó.
Ell despert per la jornada
i jo a casa a fer el liró.
Emma Muriel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada