El mar que voldria

Avui el mar, el nostre blau preferit, la immensitat del món que tanta falta ens fa i que tan poc cuidem. El paisatge que ens regala, a les costes i a les seves entranyes, hauria de ser suficient per valorar la seva riquesa i per agrair-li tot el que ens dona.

L’entrada d’avui està dedicada a la classe del Mar de l’escola Les Vinyes, de Sant Cugat Sesgarrigues. A uns alumnes de cinquè que em van convidar a la seva aula per parlar de poesia i de com encarar la creació de relats poètics. Va ser una estona molt agradable. Vaig intentar transmetre’ls la meva estima cap a aquest gènere literari des de ben petita, gràcies al meu avi matern i a alguns dels meus mestres.

DE MARS I OCEANS

Els corrents, com autopistes,

quin bullici, a hora punta!

Barreres amb bones vistes, 

quina imatge més profunda.

Ple de bancs no pas per seure,

de jardins que s’han de veure.

Els rocams, com edificis,

quin veïnat, ningú despunta!

Posidònia, fent tapissos,

quina vida, tot ho inunda.

                       Emma Muriel

A les prades del Mediterrani

Cap de setmana de bon temps. Comença a venir de gust treure el cap als paissatges de costa, als camins de ronda que et mostren una estampa de calma i plenitud. M'agradaria pensar que, lluny de la contaminació i l'acció de l'activitat humana, els fons marins també se'ns mostren plens, plens de vida i bullici natural. 

Algun cop, veient els bons reportatges de natura, he pensat que ens ensenyen una realitat falsa en la majoria de casos. El mar és un abocador i cada cop deuen ser més escassos els paratges submergits nets i ben conservats. També hi ha altres reportatges que ens mostren la trista realitat: uns mars o oceans que desesperen. No tenim cap dret sobre el mar i el fem servir a voluntat, en la majoria de casos per embrutar-lo i desprotegir-lo. Un més dels nostres fracassos com a societat. Aprenem a tractar els mars i els seus habitants amb respecte, deixem-los viure. 

Avui, el meu petit poema parla de la posidònia, ja que, com en altres casos, la seva presència ens assenyala que hi ha un petit oasi submarí on els essers vius tenen un lloc a recer, lluny de tota la porqueria que campa invasora. Deixem el mar en pau, gaudim-lo amb la veneració que es mereix.

Posidònia

Cintetes dansaires,

colleta de fils,

del mar són la prada

de verds laberints.

Frondosa i tranquil·la,

forma grans confins,

la mar acompanya,

entorns cristal·lins.

Peixets s’hi passegen,

juguen fent camins,

els fa pessigolles,

els té de veïns.

Les ones, barberes,

renoven estils

de les posidònies,

arranen els cims.

És quan a la costa,

pallers com coixins

es mostren ufans,

com a aïllants marins. 

                          Emma Muriel