Cap de setmana de bon temps. Comença a venir de gust treure el cap als paissatges de costa, als camins de ronda que et mostren una estampa de calma i plenitud. M'agradaria pensar que, lluny de la contaminació i l'acció de l'activitat humana, els fons marins també se'ns mostren plens, plens de vida i bullici natural.
Algun cop, veient els bons reportatges de natura, he pensat que ens ensenyen una realitat falsa en la majoria de casos. El mar és un abocador i cada cop deuen ser més escassos els paratges submergits nets i ben conservats. També hi ha altres reportatges que ens mostren la trista realitat: uns mars o oceans que desesperen. No tenim cap dret sobre el mar i el fem servir a voluntat, en la majoria de casos per embrutar-lo i desprotegir-lo. Un més dels nostres fracassos com a societat. Aprenem a tractar els mars i els seus habitants amb respecte, deixem-los viure.
Avui, el meu petit poema parla de la posidònia, ja que, com en altres casos, la seva presència ens assenyala que hi ha un petit oasi submarí on els essers vius tenen un lloc a recer, lluny de tota la porqueria que campa invasora. Deixem el mar en pau, gaudim-lo amb la veneració que es mereix.
Posidònia
Cintetes dansaires,
colleta de fils,
del mar són la prada
de verds laberints.
Frondosa i tranquil·la,
forma grans confins,
la mar acompanya,
entorns cristal·lins.
Peixets s’hi passegen,
juguen fent camins,
els fa pessigolles,
els té de veïns.
Les ones, barberes,
renoven estils
de les posidònies,
arranen els cims.
És quan a la costa,
pallers com coixins
es mostren ufans,
com a aïllants marins.
Emma Muriel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada