Núvol viatger

Badar m'agrada. No se per què als infants els hem dit sovint "no badis", quan els hem vist observar absorts ves a saber quina cosa. Està clar que no val a badar en determinades situacions, però el badar d'aturar-te i gaudir d'allò que la vista et permet és curatiu, saludable i necessari per ser concients que, aquí on vivim, tot el que passa val la pena veure-ho passar amb detall. Per això, sovint miro el cel, perquè els núvols sempre tenen coses per explicar-me.

    NÚVOL

    Passejant de cel

    que em visites,

    pintant la tarda,    

    tenyint les vistes.

    Si et pogués tocar,

    com series?

    A punt de neu?

    Com un coixí,

    on reposa el cap

    quan vols dormir?

    Si et pogués tocar,

    et deixaries?

    Seria avió,

    per jugar amb tu,

    fer-te pessigolles

    com no ho fa ningú. 

    Passejant de cel,

    va, ves fent via!

    Que altres com tu

    volen tenyir el dia.

                Emma Muriel

Pasqua remullada, pluja benaurada.

En circumstàncies normals, avui Dilluns de Pasqua, que plogués esguerrava una mica els plans. Cada any aquesta jornada convida les famílies o grups d'amics a passar un dia la muntanya, a un aplec o a la font de torn. Anem a menjar la mona, però avui ens la menjarem sota l'ampara de les teules i, en la majoria de casos, en la intimitat del nucli familiar bàsic. Aquests temps que corren, les festes de guardar són una continuïtat de la resta de les jornades de la setmana, ja veurem fins quan. El text d'avui es podria recitar un Dilluns de Pasqua dels normals, amb núvols amenaçadors per la finestra.

DIA RÚFOL 

És fosc,

el cel pesa.

Fa vent,

quina nosa.

Però si aquesta nosa,

s’endú la grisor,

ja no farà nosa,

serà un benefactor.

                                  Emma Muriel

Photo by Simon Matzinger from Pexels

De quan el cel no es vol llevar...

Quan et lleves plegada amb el sol que despunta, t'acostumes a veure'l quan bades mandrejant per la finestra, però si el dia pinta gris, anyores el seu despertar. Al llarg de les rutines del matí, estàs pendent de la claror, pensant que per l'hora que és ja s'hi hauria de veure més i que, per tant, els núvols s'han fet amos i senyors de la jornada. 

A mi em sembla fantàstic, tothom té dret a lluir de tant en tant, el que no porto gens bé és que la manta de cotó fluix s'estigui impertèrrita sobre del meu cap i no deixi anar ni una sola gota de les seves. Se les queda totes per deixar-les caure en un altre indret que farà sort. Ja ho diuen que els dies grisos són depriments... No ho serien tant si sabéssim que porten saba nova per les contrades. Almenys per mi, que la pluja m'alimenta. 

                    DIA GRIS

             Manteta de cel
             de color de cendra
             amagues el blau,
             ningú te’l pot prendre.

             Pintes el terreny
             amb grisa paleta.
             Fas que el dia fred
             no em vulgui desperta.

             Manteta de cel,
             humida i deserta,
             et guardes el sol,
             estàs ben coberta.

             Avui la foscor
             m’està fent entendre.
             Li escolto el consell,
             evitaré estendre.

                               Emma Muriel