Badar m'agrada. No se per què als infants els hem dit sovint "no badis", quan els hem vist observar absorts ves a saber quina cosa. Està clar que no val a badar en determinades situacions, però el badar d'aturar-te i gaudir d'allò que la vista et permet és curatiu, saludable i necessari per ser concients que, aquí on vivim, tot el que passa val la pena veure-ho passar amb detall. Per això, sovint miro el cel, perquè els núvols sempre tenen coses per explicar-me.
NÚVOL
Passejant de cel
que em visites,
pintant la tarda,
tenyint les vistes.
Si et pogués tocar,
com series?
A punt de neu?
Com un coixí,
on reposa el cap
quan vols dormir?
Si et pogués tocar,
et deixaries?
Seria avió,
per jugar amb tu,
fer-te pessigolles
com no ho fa ningú.
Passejant de cel,
va, ves fent via!
Que altres com tu
volen tenyir el dia.
Emma Muriel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada