EL BON REGAL

Els regals han de ser valors per tota la vida. Han de ser detalls que ens aportin riquesa, però de la bona, de la que no porta diners, de la que et serveix per viure amb la certesa que tens tot el que et cal per ser feliç. Qui et coneix, et sap regalar.

UN BON REGAL

Soc persona petitona

i m’agafen de la mà.

Faig el camí amb companyia

dels que em volen estimar.

Al desembre veig somriures

quan el tió faig cagar

i jo penso què voldria

que em poguessin regalar.

Em caldria un món alegre

on tothom pugui jugar,

que quan creixi quedin boscos

on poder-me aixoplugar.

Soc persona petitona

i no només vull somiar

que la Terra, on he de viure,

és el millor lloc que hi ha.

                           Emma Muriel

Arri arri! A buscar el Tió!

Arriba temps de pensar en les festes que van venint... Els menuts estan comptant els dies perquè arribi el Tió. I si no ve, l'aniran a  buscar.

QUE NO VE EL TIÓ?

Arri arri tatanet!

Porta’m al trot a muntanya,

segueix aquest caminet

per on va el cargol treu banya.

He d’anar a buscar el tió,

Que fa dies que l’enyoro.

Tinc a punt manta i bastó

pel tronquet que més adoro.

Arri arri bon cavall!

Que el Nadal ja vol venir

i el tió té molt treball,

lluny del bosc de romaní.

                                  Emma Muriel

Per fer cagar el Tió

Cap a finals de desembre, a moltes cases catalanes un vell amic arriba per quedar-s'hi uns dies. És un tronc, de vegades amb cara i de vegades inhert. Sempre, sempre, menja i vol escalfor. Arriba un dia que, per celebrar que som en una època important de l'any, en un pas entre terres, en un aquí i allà, ell, si fem el ritual íntim i únic de cada famíla, caga regals i fabrica somnis. Perquè això sigui possible, cal tenir el bastó adequat per cantar i picar, així sota la manta passen coses meravelloses.

EL BASTÓ DEL TIÓ

Per fer cagar el Tió

em cal un bastó,

ni prim, ni gruixut,

ni curt, ni llargarut.

Li posaré cintes

o el pintaré bé

i amb un picarol

el decoraré.

Així quan jo canti

el “Caga tió”,

picaré amb ritme

amb el meu bastó. 

                 Emma Muriel

El Tió ja té gana

El temps de Nadal cada vegada arriba abans. Els Tions ja es van posant a punt per arribar a moltes cases que els rebran amb ganes. De tota manera, no cal que arribin molt aviat, sinó els consentirem massa i agafaran un empatx.

QUÈ MENJA EL TIÓ?

EL MEU TIÓ

DEMANA AL SEU PLAT

UNES MANDARINES

I PA TORRAT.

LI DONO GALETES

I MAI NO LES VOL.

VOL PELLS DE PATATA

I FRUITA AMB PINYOL.

MESURA LA GANA,

SAP QUÈ LI CONVÉ

I QUAN ÉS EL DIA

ELL CAGA MOLT BÉ.

CAGA XOCOLATA,

NEULES I TORRONS.

PER UNA VEGADA!

SÓN ELS SEUS PETONS.

                    EMMA MURIEL

El tió és tradició

S'acaba l'any i, més o menys religioses o paganes, ens acompanyen moltes tradicions que ens dibuixen com a poble. Fer cagar el tió és una de les nostres. Segurament és un costum estrany, escatològic i, per alguns, amb cert biaix violent, però és una tradició que convé mantenir.

Jo sóc més partidària de valorar-ne el seu possible orígen: l'entorn i la vida rural. El tió és un tronc, un tronc que, arribat el solistici d'hivern, escalfava les llars, les il·luminava i les seves cendres alimentaven la terra que els havia de donar fruits en un futur. El tronc es pica, sí. Amb un bastó li fem cops perquè cagui, però cops sense malícia, com els pagesos que, per recollir els fruits de les branques, feien, o fan, cops per-los caure i poder-los gaudir. Crec que la mirada és bàsica per considerar un fet més o menys políticament correcte. Convé saber qui som i pequè fem les coses.

Sigui com sigui, amb cara o sense, amb cops o sense, tan de bo el tió cagui durant molts anys, perquè som molts els que ens l'estimem i l'esperem cada any.

            EL TIÓ

            M’estimo el tió,

            és un tronc de vida,

            és font d’escalfor,

            festa feta a mida.

                                                                                            

            Uns li posen cara,

            per uns és tiona,

            per altres és soca

            que escalfa una estona.

            N’hi ha que amb bastó el piquen,

            uns que al bosc el cacen,

            alguns l’alimenten

            i molts que l’abracen.

            Uns amb l’avi el trien

            al llenyer de casa,

            altres n’hi ha que el compren

            o el guarden per brasa.

            El tapen amb manta,

            li posen vestit

            li pinten bigoti

            o li fan un llit.

            Tants tions, com cases,

            això és el millor,

            si es vol mantenir

            la tradició.

                                  Emma Muriel

També venen tiones!

Últimament veig que arriben tiones a algunes cases. Unes porten melena, d'altres pestanyes ben pentinades, algun llaç o galtes rosadetes. Es veu que sempre hi havien sigut, però mai les havíem vist, eren invisibles a ulls de la majoria. Està bé que tinguin cara, que les valorem com fem amb els tions habituals, ja que segur que fan la mateixa feina. 

Potser els propers tions seran sense gènere definit, cosa que seria el més normal. Però ja se sap, avui en dia el gènere d'una paraula, com ara la que ens ocupa: tió o tronc, es confon amb el gènere humà, en part per la personificació que fa anys que fem de l'element. Per tant, si el personem com a home, vell o nen, és lògic que també ho fem com a dona, vella o nena. Així doncs, tions o tiones, us esperem! 

                LA MEVA TIONA

                La tiona ha arribat,
                reposa al seu racó,
                ja té a punt el seu plat
                i manta de cotó.

                Al cap la barretina,
                per cada peu mitjó
                i una mandarina
                per fer el ressopó. 

                Em fa companyia,
                mai caga carbó.
                Ella no m’espia.
                Li estampo un petó.

                La meva tiona
                aviat cagarà
                i com ha vingut,

                tornarà a marxar.

                                 Emma Muriel

El Nadal torna a casa, torna...

Fa més o menys un any, vaig engegar aquest blog, per tal de donar a conèixer els meus poemes i així cedir-los a tothom que li puguin fer servei. Quan vaig començar a fer el recull dels textos que havia anat fent servir al llarg dels meus anys d'ofici, vaig recopilar primer els poemes de Nadal. Mica en mica, n'he anat penjat d'altres temes, quasi sempre relacionats amb l'època de l'any on estava. 

Aquests dies, tornaré als meus orígens i penjaré entrades relacionades amb les festes nadalenques. Molts nens i nenes de Catalunya tenen el seu primer contacte amb la poesia amb les cançons que els cantem les famílies (espero que les famílies encara cantin) i també en el moment de recitar el vers de Nadal a dalt de la cadira. La poesia és el joc de les paraules i com a tal, els infants l'acullen i se la fan seva de seguida. Ja ho he comentat altres vegades, però, continuo pensant que es recita poc, que es juga poc. 

Així doncs, un poema dolç per tornar a pensar en el vers de Nadal, fem memòria i juguem amb el llenguatge.

XOCOLATINES
Aixeco la manta

del meu vell tió,
ja se que s’hi amaga
només per la olor.

Són xocolatines
de colors brillants,
mossegades dolces
que agraden a tants.

De cacau i sucre
són un gran tresor,
bitllets i monedes
que recorden l’or.

Sardines de llauna
per grans i petits
són de xocolata,
te’n llepes els dits.

Sens dubte els paraigües,
els meus preferits,
perquè els embolcallen
papers divertits.

Acotxo amb la manta
el meu vell tió,
li dono les gràcies,
li faig un petó.
               Emma Muriel

Pobre Tió

El Tió és el meu preferit, la tradició que més m'acosta al Nadal, sobretot perquè va molt més enllà del clar referent religiós de la festa. Com allò de qui va ser primer si l'ou o la gallina, en aquest cas està ben clar, primer va ser el Tió! 

No em cansaré mai de veure la cara dels infants quan el Tió arriba a l'escola, a casa o quan se'l troben darrere d'un pi, ni tampoc de sentir la seva il·lusió mentre l'alimenten i finalment el fan cagar. És veritat que és una tradició d'hivern ben peculiar i de les més estrambòtiques que conec, per què... qui deuria ser el primer que va "descobrir" que ben a prop de la llar de foc, tenia un Tió màgic?         

            POBRE TIÓ

Ja és a punt el tió,

ja està ben calentó.

Picaré amb el bastó,

per si caga turró.

El tronc és ben sofert,

de rebre és un expert.

Amb manta per cobert, 

per Nadal sempre perd.

Quina extranya tradició,

això d’estovar un tió!

                                       Emma Muriel

A LA RECERCA DEL TIÓ

És ben cert que, de fa una bona colla d'anys, molts nens i nenes que abans esperaven el Tió, ja no l'esperen, sinó que el van a buscar en algun bosc màgic amb l'ajuda de la família o de la colla d'amics. D'aquesta manera, els Tions escurcen la ruta i arriben a les cases més descansats.  

A casa, esperem que arribi i, de moment, no s'ha perdut cap any. En alguns casos, el tió es tria entre la llenya pel foc de l'hivern. Per anar bé, diuen que el millor és comptar amb la intuició sàvia d'algun avi de la casa. L'experiència, palpant les panxes buides dels troncs adormits, fa que la tria sigui un èxit.

El poema d'aquesta entrada vol ser un petit homenatge a tots aquests avis que acompanyen els seus menuts per alimentar les seves il·lusions que també són les d'ells i elles. 

           EL MEU TIÓ

Com que he estat molt bon minyó,

he anat amb l’avi a triar el Tió.

Arribant al seu llenyer

ens posem a buscar,

però vigilant bé,

quin farà de bon cagar.

Crec que l’hem trobat,

el posem a punt,

li acostem el plat

i de menjar, un munt!

L’hem tapat amb la manta,

però ell sempre està atent

i no para d’endrapar,

just quan no el veu la gent.

Avui el faré cagar,

picant fort amb el bastó

i així l’avi aviat sabrà

com m’estimo el meu Tió. 

                         Emma Muriel