S'acaba l'any i, més o menys religioses o paganes, ens acompanyen moltes tradicions que ens dibuixen com a poble. Fer cagar el tió és una de les nostres. Segurament és un costum estrany, escatològic i, per alguns, amb cert biaix violent, però és una tradició que convé mantenir.
Jo sóc més partidària de valorar-ne el seu possible orígen: l'entorn i la vida rural. El tió és un tronc, un tronc que, arribat el solistici d'hivern, escalfava les llars, les il·luminava i les seves cendres alimentaven la terra que els havia de donar fruits en un futur. El tronc es pica, sí. Amb un bastó li fem cops perquè cagui, però cops sense malícia, com els pagesos que, per recollir els fruits de les branques, feien, o fan, cops per-los caure i poder-los gaudir. Crec que la mirada és bàsica per considerar un fet més o menys políticament correcte. Convé saber qui som i pequè fem les coses.
Sigui com sigui, amb cara o sense, amb cops o sense, tan de bo el tió cagui durant molts anys, perquè som molts els que ens l'estimem i l'esperem cada any.
EL TIÓ
M’estimo el tió,
és un tronc de vida,
és font d’escalfor,
festa feta a mida.
Uns li posen cara,
per uns és tiona,
per altres és soca
que escalfa una estona.
N’hi ha que amb bastó el piquen,
uns que al bosc el cacen,
alguns l’alimenten
i molts que l’abracen.
Uns amb l’avi el trien
al llenyer de casa,
altres n’hi ha que el compren
o el guarden per brasa.
El tapen amb manta,
li posen vestit
li pinten bigoti
o li fan un llit.
Tants tions, com cases,
això és el millor,
si es vol mantenir
la tradició.
Emma Muriel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada