El mar que voldria

Avui el mar, el nostre blau preferit, la immensitat del món que tanta falta ens fa i que tan poc cuidem. El paisatge que ens regala, a les costes i a les seves entranyes, hauria de ser suficient per valorar la seva riquesa i per agrair-li tot el que ens dona.

L’entrada d’avui està dedicada a la classe del Mar de l’escola Les Vinyes, de Sant Cugat Sesgarrigues. A uns alumnes de cinquè que em van convidar a la seva aula per parlar de poesia i de com encarar la creació de relats poètics. Va ser una estona molt agradable. Vaig intentar transmetre’ls la meva estima cap a aquest gènere literari des de ben petita, gràcies al meu avi matern i a alguns dels meus mestres.

DE MARS I OCEANS

Els corrents, com autopistes,

quin bullici, a hora punta!

Barreres amb bones vistes, 

quina imatge més profunda.

Ple de bancs no pas per seure,

de jardins que s’han de veure.

Els rocams, com edificis,

quin veïnat, ningú despunta!

Posidònia, fent tapissos,

quina vida, tot ho inunda.

                       Emma Muriel

A les prades del Mediterrani

Cap de setmana de bon temps. Comença a venir de gust treure el cap als paissatges de costa, als camins de ronda que et mostren una estampa de calma i plenitud. M'agradaria pensar que, lluny de la contaminació i l'acció de l'activitat humana, els fons marins també se'ns mostren plens, plens de vida i bullici natural. 

Algun cop, veient els bons reportatges de natura, he pensat que ens ensenyen una realitat falsa en la majoria de casos. El mar és un abocador i cada cop deuen ser més escassos els paratges submergits nets i ben conservats. També hi ha altres reportatges que ens mostren la trista realitat: uns mars o oceans que desesperen. No tenim cap dret sobre el mar i el fem servir a voluntat, en la majoria de casos per embrutar-lo i desprotegir-lo. Un més dels nostres fracassos com a societat. Aprenem a tractar els mars i els seus habitants amb respecte, deixem-los viure. 

Avui, el meu petit poema parla de la posidònia, ja que, com en altres casos, la seva presència ens assenyala que hi ha un petit oasi submarí on els essers vius tenen un lloc a recer, lluny de tota la porqueria que campa invasora. Deixem el mar en pau, gaudim-lo amb la veneració que es mereix.

Posidònia

Cintetes dansaires,

colleta de fils,

del mar són la prada

de verds laberints.

Frondosa i tranquil·la,

forma grans confins,

la mar acompanya,

entorns cristal·lins.

Peixets s’hi passegen,

juguen fent camins,

els fa pessigolles,

els té de veïns.

Les ones, barberes,

renoven estils

de les posidònies,

arranen els cims.

És quan a la costa,

pallers com coixins

es mostren ufans,

com a aïllants marins. 

                          Emma Muriel

I per postres bunyols!

Dimecres de Quaresma, toquen bunyols. Crec que són unes postres que amb aquest nom o amb d'altres es fan arreu, arreu del món, quasi m'atreviria a dir! Els bunyols dolços, amb petites diferències d'ingredients segons la seva procedència (no n'hi ha cap d'igual!), són una menja pràctica. Un bunyol i dos i tres te'ls pots menjar a qualsevol lloc. Fins i tot entren sense gana, sobretot si els esperes, com és el meu cas. Sí que en podries fer en altres moments de l'any, però això és com la mona o els turrons, que són el que són per la seva condició d'efímers en el temps i per la gràcia d'esperar-ne l'arribada. No m'imagino menjant bunyols tot l'any a cor que vols. Gaudim doncs d'aquesta Quaresma, amb els bunyols de protagonistes. Que vagi de gust!

BUNYOLS DE QUARESMA

Avui a cal forner
han tret les serpentines.
El carnaval s’ha esfumat,
tots tornem a les rutines.

Avui a cal forner
darrera les cortines,
les llaunes faran de plat
d’unes menges de les fines.

Avui a cal forner
entrem tots fent tentines,
per la flaire que, com cap,
embriaga les retines.

Avui a cal forner,
els veïns i veïnes
la Quaresma han engegat
amb bunyols, més que amb sardines.

Les boletes ensucrades,
farcides de crema o vent,
s’enduen les mirades,
avui a cal forner.

                      Emma Muriel

El peix rei de la Quaresma

El Carnaval i la Quaresma són moments del poble fortament vinculats amb la tradició cristiana. El Carnaval que és la disbauxa per excel·lència d'aquells qui sabien que venien dies de recolliment i dejuni, la Quaresma, la segona en discordia. 

Tal i com va avançant la societat, i sent evident una regressió notable del seguiment dels preceptes de la religió, la Quaresma té un paper històric i també gastronòmic a casa nostra. A l'escola on faig de mestra, malgrat som un centre laic, la Vella Quaresma arriba cada any després de la crema del Rei dels pocasoltes. Es curiós, perquè quan jo era petita, a la meva escola de Carmelites, de la Vella de set peus no en fèiem gaire esment. A la meva escola, la Quaresma era més espiritual: pregaries, estudi del final de la vida mundana de Jesucrist... Potser la Vella era més present als carrers i als mercats, però jo no n'era conscient. Es pot dir que l'he conegut de gran, aquesta dona estrambòtica.

El poema d'avui fa honor a la Quaresma i al que ens ha quedat d'aquest període de tradició religiosa: menjar peix, sobretot els divendres, i en aquest cas, bacallà. Fins i tot la Vella ens el porta a domicili!

BACALLÀ 

Aquests dies al mercat

hi ha una parada,

que em té bocabadada

per tot el que hi té parat.

Sempre em fixo amb les olives,

totes elles endreçades,

com joies empaquetades

segons com són amanides.

Però ara el que més destaca

és una penca salada.

Sento: va que és temporada

vols comprar bacallà, maca?

La bacallanera el ven,

d’Islàndia li han portat,

en remull o ben salat,

aquest peix sempre sorprèn.

Per acabar bé la gresca,

del sec o humit bacallà,  

conserva pel paladar,

què millor que la ventresca!

Fet amb suc, també esqueixat,

amb tomàquet o al vapor,

fet brandada fa furor,

ell vesteix qualsevol plat.

                                         Emma Muriel

La Vella de l'escola  és eixerida com cap!

Bosc remeier

Aquests dies d'hivern que tens el sol per barret i és festa, ve de gust passejar per un entorn sense ciment, ja siguin camins, prats o boscos. Com que a mig dia fa fins i tot calor, les plantes silvestres es desorienten una mica i l'esclat de la primavera engega abans d'hora. Moure's per entorns naturals amb la calma de les poques presses deixa badar i descobrir moltes herbes que desconeixem. Però n'hi ha una que destaca: la farigola.

La farigola, com tantes altres, és una planta que hem après a aprofitar. A casa, l'aigua de farigola ens ha fet de crossa indispensable per mals de coll i de panxa, per exemple. La sabiesa popular ens l'ha mostrat fins ara, llàstima que molta d'aquesta sabiesa hagi quedat pel camí. Per sort, molts dels remeis de les àvies van perdurant, fins i tot en les formes farmacèutiques que amaguen, en molts casos, components naturals que fan el còctel adequat per posar a ratlla un bon grapat de malalties.

El petit poema d'avui és un homenatge senzill a la meva rebesàvia que, amb els recursos que els regalava la muntanya, procurava resoldre, amb més o menys èxit, els mals dels seus veins. 

FARIGOLA 

Humil planta,

dolça flor,

fulles xiques

bona olor.

Doctora natural,

neteja cada mal,

senzillament com cal.

                   Emma Muriel