Aquests dies d'hivern que tens el sol per barret i és festa, ve de gust passejar per un entorn sense ciment, ja siguin camins, prats o boscos. Com que a mig dia fa fins i tot calor, les plantes silvestres es desorienten una mica i l'esclat de la primavera engega abans d'hora. Moure's per entorns naturals amb la calma de les poques presses deixa badar i descobrir moltes herbes que desconeixem. Però n'hi ha una que destaca: la farigola.
La farigola, com tantes altres, és una planta que hem après a aprofitar. A casa, l'aigua de farigola ens ha fet de crossa indispensable per mals de coll i de panxa, per exemple. La sabiesa popular ens l'ha mostrat fins ara, llàstima que molta d'aquesta sabiesa hagi quedat pel camí. Per sort, molts dels remeis de les àvies van perdurant, fins i tot en les formes farmacèutiques que amaguen, en molts casos, components naturals que fan el còctel adequat per posar a ratlla un bon grapat de malalties.
El petit poema d'avui és un homenatge senzill a la meva rebesàvia que, amb els recursos que els regalava la muntanya, procurava resoldre, amb més o menys èxit, els mals dels seus veins.
FARIGOLA
Humil planta,
dolça flor,
fulles xiques
bona olor.
Doctora natural,
neteja cada mal,
senzillament com cal.
Emma Muriel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada