Quan et lleves plegada amb el sol que despunta, t'acostumes a veure'l quan bades mandrejant per la finestra, però si el dia pinta gris, anyores el seu despertar. Al llarg de les rutines del matí, estàs pendent de la claror, pensant que per l'hora que és ja s'hi hauria de veure més i que, per tant, els núvols s'han fet amos i senyors de la jornada.
A mi em sembla fantàstic, tothom té dret a lluir de tant en tant, el que no porto gens bé és que la manta de cotó fluix s'estigui impertèrrita sobre del meu cap i no deixi anar ni una sola gota de les seves. Se les queda totes per deixar-les caure en un altre indret que farà sort. Ja ho diuen que els dies grisos són depriments... No ho serien tant si sabéssim que porten saba nova per les contrades. Almenys per mi, que la pluja m'alimenta.
DIA GRIS
Manteta de cel
de color de cendra
amagues el blau,
ningú te’l pot prendre.
Pintes el terreny
amb grisa paleta.
Fas que el dia fred
no em vulgui desperta.
Manteta de cel,
humida i deserta,
et guardes el sol,
estàs ben coberta.
Avui la foscor
m’està fent entendre.
Li escolto el consell,
evitaré estendre.
Emma Muriel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada