Com que sempre ho he vist fer, jo també ho faig. Aquesta opció no és sempre prou correcte. Antigament, les famílies que feien el pessebre anaven a abastir-se de molsa al bosc de la cantonada. Generació rere generació han anat copiant patrons, perquè és el que han fet els pares i els avis i...
És cert que quan es va al bosc no se n'agafa gaire, de molsa, però si sumem tots els gaires dels boscos que són a prop de grans poblacions, mare meva, el mal que els podem fer. Vaig sentir per la televisió com uns agents rurals explicaven que se'n podia anar a buscar una petita quantitat, per a consum propi, vaja. Però potser es podria resoldre el verd del pessebre comprant-ne una mica a les fires de Nadal, a la florista de confiança, allà on et certifiquin que és molsa de viver o de llocs de collita autoritzada i controlada.
Hauríem d'anar al bosc amb total respecte, per tot el que ens dona. A la tardor, hi ha persones, mal autoanomenades boletaires, que arrasen amb tot, aixequen la molsa sense miraments i, encara més incomprensible, deixen llaunes i deixalles allà on els plau. (Deixo al marge, els boletaires de cor, els que van al bosc quasi amb veneració) Llavors, si quan el bosc s'ha recuperat una mica de la marabunta, arriba l'hora de fer el pressebre i anar a arrencar molsa, potser no cal. Deixem el bosc en pau, respectem la vida que tant ens ajuda i protegeix.
MOLSA
El bell bosc té una manteta,
que l’abriga i el vesteix.
És un tou de verd suau
que la natura teixeix.
Vessa aigua ben fresqueta,
que manté el bell bosc humit.
És d’un to que tant li escau
que és el seu millor vestit.
El vell bosc vol la manteta
que la vida protegeix.
És el pany i és la clau
que fa créixer el brot que neix.
Per Nadal, si al bosc passeges,
deixa el verd allà on està.
Si pel pessebre et cal molsa,
ja saps que la pots comprar.
Emma Muriel
Emma Muriel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada