Aquests dies, passejant per camins entre vinyes, m’adono que l’hivern no despulla els arbres i els ceps. L’hivern els vesteix de solemnitat, deixa veure la bellesa de les branques que s’alcen i que es dibuixen a voluntat al llarg dels anys. Si ho pensem, l’hivern és l’única estació que ens permet contemplar uns essers vius que ens fan tant de bé i que creixen ocults sota les seves verdes, i precioses, vestidures. Vist així, l’hivern ens permet ser conscients de la magnitud que viu sense fer soroll, de la riquesa que ens envolta, a nivell artístic i a nivell vital. Gaudim de les vistes d’hivern, deixem que les branques riguin perquè aquests mesos són, merescudament, protagonistes. Ja arribarà la primavera per amagar-nos els dissenys naturals...
ARBRES D’HIVERN
Branques adormides
d’arbres despullats
guarden energia,
aguanten embats
del fred i del gebre,
dels matins gelats,
de la boira espessa,
com estoics soldats.
Formoses dibuixen
curiosos relats,
senzilles es mostren
com contes dansats.
No enyoren les fulles,
llueixen bondats.
Són protagonistes
d’entorns hivernats.
Emma Muriel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada