És evident que una criatura vol fer-se gran. Està contenta de fer anys i veure com avança al mesurador de l'habitació. Però encara ho és més, quan els seus adults referents fan que se n'adoni de tot el que és capaç de fer, de tots els passos endavant. Fer els nens i nenes concients de les seves capacitats, els ajuda a madurar i a voler assolir nous reptes a la vida.
Però cal tenir en compte que, de vegades, hi ha adults que aquest suport no l'entenen bé del tot, ja que fan els infants grans a marxes forçades. Entre uns que estiren i els altres que empenyen, últimament hi ha molts nens i nenes que passen la infància massa ràpid. Donem-los temps per ser petits, si convé, frenem una mica la màquina, perquè aquesta etapa ha de ser lenta i constant. S'ha d'assaborir el temps on tot es va posant a lloc, per consolidar les bases i garantir un pas ferm a les següents etapes de creixement.
Avui, en un vers tendre, la persona petitona alliçona els adults que la miren acaramelats, mentre recita dalt de la cadira.
LA PERSONA PETITONA
Tots em diuen petitona
gairebé tota l’estona.
Sapigueu que ja sóc gran.
Em veieu aquí a davant?
Des de dalt de la cadira,
per a tot aquell qui em mira,
vaig a dir un petit secret,
que tinc ben amagadet.
M’agrada ser petitona.
Quan la mare m’acarona,
quan el pare em fa volar,
millor no s’hi pot estar.
Digueu-me doncs petitona,
sols només de tant en tant,
que com qualsevol persona,
ja tinc temps de fer-me gran.
Emma Muriel
Emma Muriel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada