Avui, diada de Sant Jordi, endreço a la capseta un poema que parla d'una flor que em transporta a les olors d'infantesa. Quan arribava la primavera, a cals avis, l'aroma de les roses del jardí s'endinsava profundament als meus narius, per gravar-se en un dels racons de la meva memòria.
Per sort, al jardí de casa, un jardiner especial em regala cada any la florida d'aquesta reina de les flors. Puc gaudir de l'espectacle olfactiu que em regalen, cadascuna amb els seus matisos: més fresca, més plena, més suau, més potent. Totes tenen el seu protagonisme.
ROSA
Al jardí una poncella
ha trobat el seu moment
per lluir com la més bella,
almenys és com ella es sent.
De pètals, en té una colla
disposats com un cabdell,
D’ella n’han trencat el motlle,
és la reina del castell.
Fa una flaire que embriaga
fins al nas més inexpert.
Presumeix, no se n’amaga!
Tot el que dic és ben cert.
I quan ella ja és desclosa
quan t’ha ben enamorat
no està pas trista la rosa,
el seu regne no ha acabat.
El jardí té més poncelles
que viuran el seu moment
diferents, però totes belles,
com estels al firmament.
Emma Muriel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada