L'agost m'ha semblat sempre un mes de traspàs, quasi com un final d'any, per una banda pel lligam amb la festa major del meu poble. Quan ets molt de la ceba tot comença i acaba per la festa major. Per altra, a nivell personal, l'agost és un mes amb moltes ferides que es van tancant i això cou, però cura també. A tot això, se li suma que enguany es van succeïnt un seguit de comiats, uns més propers que d'altres, que em porten a ser més conscient que el camí de la vida és ple de canvis. Uns et fan trontollar, fins que et poses a lloc, i altres t'encoratgen a mirar el futur amb la confiança que el que vindrà serà profitós i feliç. Se que els comiats que aniran venint, malgrat que no els voldries, perquè et faltarà un pilar important, seran motor, seran un revulsiu per totes les parts. Així doncs, benvinguts els adeus!
Els dos poemes de l'entrada d'avui son per tots els adeus que hem dit i pels que ens queden per pronunciar.
A REVEURE
Si emprens el vol,
deixa l’enrere,
fixa la vista
al teu nou tros.
Els que ens quedem
allà on senties,
t’acompanyem
des d’un tros lluny.
Comiat sentit
i amb alegria,
si és que el teu cor
marxa feliç.
I si hi ha enyor,
torna quan vulguis,
molts hi serem
guardant-te un lloc.
Emma Muriel
TEMPS DE COMIATS
En l’instant de partida,
la primera petjada
ja deixa constància
de la pertinença a un lloc.
La passa descriu el dibuix,
ensenya la força i el caràcter
del nostre avançar.
El temps esborrarà la marca,
o això es pensa,
perquè qui ens ha vist caminar,
recordarà la nostra ruta
amb la confiança que el rastre que anem deixant,
sigui tan bonic com el que queda gravat al cor
d’aquells amb qui hem coincidit.
Tots els camins
son plens de bones petjades
que han pintat l’entorn
i el van enriquint arreu
on la ruta les va portant.
Sempre és bo conèixer
caminants que regalen
empremtes que es desdibuixen,
però que són fòssils per l’ànima.
Partir és trencar,
separar les parts,
per poder compartir.
Marxar per tornar.
Marxar per seguir.
Trencar per unir.
Partir per compartir.
Emma Muriel
