De papallones, en veig, però no tantes com voldria. Quan era petita i passejava pels camins de vinyes o entre boscos, en veia de molts colors i mides. Ara en voleien però són més escasses. M'agradaria pensar que no les veig però hi son, que els ulls d'adult me les filtren, però em temo que entre els pesticides i la poca cura per l'entorn, les papallones van desapareixent en silenci. Per sort, les flors se les miren embadalides.
PÈTALS DE PAPALLONA
Ales que em fan pessigolles,
vol que estima els meus colors,
jo voldria passejar-me
per gaudir dels meus amors.
Jo els duria pols d’estrella,
amb carícies i un petó,
per tornar a la meva tija,
esperant nova abundor.
Emma Muriel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada