Mama

El dia de la Mare es veu que és avui. D'on ve aquesta tradició? Cal una dia de la mare? Cal un dia del pare? Un dia del cabàs? O un dia de la truita? Sempre he pensat que les persones som molt gregàries, que quan un fa una cosa, darrere va la resta... Deu ser una mica veritat, ja que jo mateixa, avui he tingut ganes de publicar un poema dedicat a la figura de la mare, l'inici de tots els animals. Tècnicament, una planta també és mare o pare... Però hi ha vincle? O només perpetuació de l'espècie? Massa complicat això...

Així doncs, malgrat considero que el dia del que sigui és cada dia que tu creguis que allò és important a la teva vida, avui menció especial per a totes les mares que conec, començant per la meva i per jo mateixa. Ser mare és l'empresa més transcendental per qualsevol persona i penso que el sol fet de ser-ho ja ens fa valentes i úniques al món. Som irrepetibles.

MÀ AMB MÀ

Photo by Andrea Piacquadio from Pexels

T’allargo la mà 
que sempre serà teva. 
La mà que et rep, 
la mà que et mostra, 
la mà que et dona, 
la mà que és nostra. 

T’acosto la mà 
que sempre serà oberta. 
La mà que et sent, 
la mà que et vol, 
la mà que et cus, 
la mà que és sol. 

Si et falta la mà 
que no sentis mai pena.  
La mà que ha estat, 
la mà que ha vist, 
la mà que ha entès 
hi serà sempre. 

La mà amb la mà, 
dolç caminar, 
neix la paraula 
que ens fa estimar. 

                    Emma Muriel

Tinc un ou!

Qui té gallines sap que és afortunat, si és que li agraden els ous, és clar. A casa, en som perquè les truites, ous passats per aigua, ous ferrats, ous durs ens agraden a tots. No som pagesos, però amb tres gallines ens atrevim. 

Encara recordo el primer ou que van pondre, va ser com un tresor trobat. Cada posta és un regal i procurem cuidar les tres reines de casa tan bé com sabem. Aquesta tirallonga d'avui vol ser un homenatge a la riquesa que tenim: ous ecològics i de quilòmetre zero.

De princeses...

Avui és Sant Jordi, un dia assenyalat i festiu. Una diada que dona protagonisme a roses i llibres i també a l'amor. Però enguany, ha entrat com un foc arrasador un drac ferotge que té atemoritzat mig món o el món sencer.

Avui necessitem molts metges Jordines i Jordis que puguin vèncer el drac amb corona, com canvia el guió... Aquesta bèstia ens farà passar Sant Jordi guardats entre parets, però l'amor i la cultura els tindrem molt presents i arribarà un dia que recordarem aquell any, on un Sant Jordi amb bata blanca ens va deslliurar del drac. I això no serà una llegenda...

Celebrem la diada com puguem, com vulguem, com sabem. Siguem qui vulguem ser. 

TOTS SOM PRINCESES

Photo by Magda Ehlers from Pexels

Sóc princesa d’un reialme 

que he fet a mida per mi,

té un balcó, també una platja 

i un riu d’arc de Sant Martí. 

Em puc dir Laia, Bru o Pere 

o puc ser un drac de paper,

de somiar sempre primera, 

però acosto la mà al darrer. 

Les faldilles arrossego, 

tinc roses als calçotets 

i el xiclet que més mastego, 

té gust de sopa i galets. 

Pots regalar-me una rosa, 

o un amic camaleó, 

però el que no em fa mai nosa 

és un musical petó. 

Sóc princesa d’un reialme ,

on qui és Jordi pot venir, 

amb ulls d’amic i amb franquesa, 

per fer a salts junts el camí. 

                                   Emma Muriel

Pasqua remullada, pluja benaurada.

En circumstàncies normals, avui Dilluns de Pasqua, que plogués esguerrava una mica els plans. Cada any aquesta jornada convida les famílies o grups d'amics a passar un dia la muntanya, a un aplec o a la font de torn. Anem a menjar la mona, però avui ens la menjarem sota l'ampara de les teules i, en la majoria de casos, en la intimitat del nucli familiar bàsic. Aquests temps que corren, les festes de guardar són una continuïtat de la resta de les jornades de la setmana, ja veurem fins quan. El text d'avui es podria recitar un Dilluns de Pasqua dels normals, amb núvols amenaçadors per la finestra.

DIA RÚFOL 

És fosc,

el cel pesa.

Fa vent,

quina nosa.

Però si aquesta nosa,

s’endú la grisor,

ja no farà nosa,

serà un benefactor.

                                  Emma Muriel

Photo by Simon Matzinger from Pexels

Ja he vist orenetes!

Ahir emmig del confinament, vaig baixar al jardí per respirar aire renovat i de cop un parell d'ocells juganers van voleiar per sobre meu. Com si els conegués, vaig penssar "mira, ja han tornat, ja són aquí!". Al cobert de l'hort hi ha dos nius, així doncs, la visita anunciada em fa pensar que les propietàries estan a punt per arranjar forats i per portar-nos noves ales al jardí. Les orenetes ja són aquí i les tornarem a tenir de veïnes.

ORENETES PRIMERES

Les ales alegres 

volen pel jardí, 

ja les enyorava 

tornen a ser aquí. 

El niuet espera 

antics inquilins, 

retornen a casa, 

com altres veïns. 

Al matí i al vespre, 

juguen sempre amb mi, 

de dia s’escampen, 

fan el seu camí. 

Les ales alegres 

ballen pel jardí, 

fan nova niada 

nous becs per nodrir. 

                     Emma Muriel

SORT DE LA METGESSA!

Fa un grapat d'anys vaig escriure el poema d'avui. Crec que és un bon moment per deixar-lo volar. Sempre he tingut un gran respecte i una immensa admiració pel col·lectiu de doctores i metges que cada dia treballen per ajudar la societat a no emmalaltir o a curar-se, en la mesura del possible, quan la malaltia o qualsevol altra contratemps ens visiten.

Avui, amb una pandèmia mundial a sobre, els metges i la resta de professionals de la sanitat estan demostrant com mai, que són persones especials. Tenen una vocació que passen per davant de la seva pròpia salut. Gràcies a tots per tot el que feu ara i cada dia!

LA METGESSA

Si algun cop tens mal de panxa,
si estàs molt encostipat, 
si t’has trencat una cama 
o si et volta massa el cap...

Vés a veure la metgessa, 
que t’espera a l‘hospital. 
Tu l’hi expliques el què et passa  
i et dirá què és el que et cal. 

El xarop pel mal de panxa,  
fregues per l’encostipat, 
mitjó de guix per la cama  
o una pastilla pel cap. 
                        Emma Muriel

COVID SEGONS ELNA

Un altre dilluns de confinament. Penso molt amb els nens i nenes que són a casa, sense socialitzar-se massa. Els que tenen sort estan amb els seus pares o mares, que intenten fer passar aquests dies de la millor manera possible. Tots trobem a faltar l'escola, el lloc on creixem i on la vida va de pressa. Avui, vull donar veu a l'Elna, la meva filla d'onze anys, que dimecres passat es va llevar d'hora i va anar directe al seu espai de treball del menjador. Després, em va dir: "mira mama, he fet aquest poema sobre el coronavirus, volia escriure sobre aquest virus que ens ho ha parat tot."

Per ella i per tot els infants tancats, el poema d'avui no l'he escrit jo, sinó una nena d'onze anys que només vol tornar a l'escola. De la mateixa manera, la il·lustració que l'acompanya també l'ha fet ella i ho té molt clar, coronavirus prohibit el pas.

COVID 19

PEDRO SANCHEZ,

ETS MOLT DOLENT,

FENT LA TEVA FEINA 

QUE ÉS SER PRESIDENT.

EL QUIM TORRA

T’HO HA DIT MIL COPS,

DEIXA'NS A CASA

I ENS CONFINEM TOTS.

POTSER SÍ QUE ENS AVORRIM,

PERÒ TAMBÉ ENS DIVERTIM,

FEM FEINA DE L’ESCOLA

I, PER QUEIXAR-NOS, FEM ANAR LA CASSOLA.

PERÒ, PER SORT, ELS HOSPITALS

TENEN BONS PROFESSIONALS.

ELLS FAN TOT EL QUE PODEN I MÉS,

PERÒ NECESSITEN MOLTS MÉS INFERMERS.

ARA HEM D’ESPERAR AMB PACIÈNCIA

QUE AVANCI RÀPID LA CIÈNCIA,

PERQUÈ LA VACUNA TROBIN AVIAT

I AIXÍ TOT S’HAURÀ ACABAT. 

                                                               ELNA ESCALA MURIEL 😉

Il·lustració Elna Escala Muriel