Un eriçó!

No és molt habitual veure fauna salvatge per aquí on visc fora d'insectes, algun conill, sargantanes i dragons variats i aranyes de totes mides. Més aviat penso en rapinyaires, que se'n veuen poques, guineus, senglars i una colla de petits mamífers. Tot i ser un poble ben tranquil, no ho deu ser prou.

De tota manera, fa molts anys, caminant un vespre per una rasa que fa de drecera al mig del poble, em va sorprendre un eriçó que el tinc clavat a la retina. Va ser una trobada casual i ell va fer com si no m'hagués vist venir, ell a la seva. En va sortir un poema que, avui, em recorda que per la premsa diuen que la fauna, amb el confinament, està alliberada, que s'acosta a llocs insòlits i jo penso: no és el cas del meu poble, quina llàstima.

ERIÇÓ

Caminant pel vell torrent

m’he creuat un eriçó.

On anava decidit,

fent la seva sense por?

Ni les passes de la gent,

ni per ser tant petitó,

per res no movia un dit,

coneixia la lliçó.

Que potser tenia en ment

anar a omplir el seu sarró?

Tantes hores dins del llit,

ja volia el ressopó.

Amb les punxes clenxinades,

elegant i divertit,

ho ha fet ell tantes vegades,

passejar-se en plena nit.

La claror ja s’amagava,

un dia més per l’eriçó.

Ell despert per la jornada

i jo a casa a fer el liró.

                           Emma Muriel

Avis de pagès, nets feliços

Sempre he pensat que he tingut molta sort de tenir uns avis pagesos. Els meus records d'infància van molt lligats a la vida que em regalaven els caps de setmana i les setmanes d'estiu que passava a casa seva. Els aprenentatges, l'autonomia, la natura, l'hort, la vinya, l'acompanyament van ser clau perquè jo fos qui sóc avui. M'estimo i valoro l'entorn, perquè l'he viscut amb emocions i a través dels ulls de la saviesa de qui el trepitja amb respecte. 

Els avis tenen una manera de fer amb els nets, una manera d'estimar, que fa que totes les experiències que passen plegats brodin lligams que sempre seran vius, fins i tot quan els nets es fan grans i els avis ja no els poden donar la mà.

AVIS PAGESOS

Ahir vaig anar a veure l’àvia  

que feinejava com de costum.  

A la masia sempre hi ha tasques  

del matí fins que es fon la llum.  

Quan vaig arribar de l’escola, 

no m’ho va haver de dir ni un sol cop, 

amb les meves botes ben calçades, 

jo ja era a punt al millor lloc. 

Era l’hora més indicada, 

per passar revista al seu ramat. 

A la quadra, pendent, m’esperava, 

per sort, no n’hi faltava cap. 

La meva feina era ben clara, 

bocs, ovelles i xais la sabien: 

moixaines, mil petons i abraçades, 

tot el dia que les somien. 

L’avi reia davant l’escena, 

la contemplava com cada dia. 

Mentre em deia: petita pastora, 

això jo mai no m’ho perdria! 

                                    Emma Muriel

Mama

El dia de la Mare es veu que és avui. D'on ve aquesta tradició? Cal una dia de la mare? Cal un dia del pare? Un dia del cabàs? O un dia de la truita? Sempre he pensat que les persones som molt gregàries, que quan un fa una cosa, darrere va la resta... Deu ser una mica veritat, ja que jo mateixa, avui he tingut ganes de publicar un poema dedicat a la figura de la mare, l'inici de tots els animals. Tècnicament, una planta també és mare o pare... Però hi ha vincle? O només perpetuació de l'espècie? Massa complicat això...

Així doncs, malgrat considero que el dia del que sigui és cada dia que tu creguis que allò és important a la teva vida, avui menció especial per a totes les mares que conec, començant per la meva i per jo mateixa. Ser mare és l'empresa més transcendental per qualsevol persona i penso que el sol fet de ser-ho ja ens fa valentes i úniques al món. Som irrepetibles.

MÀ AMB MÀ

Photo by Andrea Piacquadio from Pexels

T’allargo la mà 
que sempre serà teva. 
La mà que et rep, 
la mà que et mostra, 
la mà que et dona, 
la mà que és nostra. 

T’acosto la mà 
que sempre serà oberta. 
La mà que et sent, 
la mà que et vol, 
la mà que et cus, 
la mà que és sol. 

Si et falta la mà 
que no sentis mai pena.  
La mà que ha estat, 
la mà que ha vist, 
la mà que ha entès 
hi serà sempre. 

La mà amb la mà, 
dolç caminar, 
neix la paraula 
que ens fa estimar. 

                    Emma Muriel

Tinc un ou!

Qui té gallines sap que és afortunat, si és que li agraden els ous, és clar. A casa, en som perquè les truites, ous passats per aigua, ous ferrats, ous durs ens agraden a tots. No som pagesos, però amb tres gallines ens atrevim. 

Encara recordo el primer ou que van pondre, va ser com un tresor trobat. Cada posta és un regal i procurem cuidar les tres reines de casa tan bé com sabem. Aquesta tirallonga d'avui vol ser un homenatge a la riquesa que tenim: ous ecològics i de quilòmetre zero.

De princeses...

Avui és Sant Jordi, un dia assenyalat i festiu. Una diada que dona protagonisme a roses i llibres i també a l'amor. Però enguany, ha entrat com un foc arrasador un drac ferotge que té atemoritzat mig món o el món sencer.

Avui necessitem molts metges Jordines i Jordis que puguin vèncer el drac amb corona, com canvia el guió... Aquesta bèstia ens farà passar Sant Jordi guardats entre parets, però l'amor i la cultura els tindrem molt presents i arribarà un dia que recordarem aquell any, on un Sant Jordi amb bata blanca ens va deslliurar del drac. I això no serà una llegenda...

Celebrem la diada com puguem, com vulguem, com sabem. Siguem qui vulguem ser. 

TOTS SOM PRINCESES

Photo by Magda Ehlers from Pexels

Sóc princesa d’un reialme 

que he fet a mida per mi,

té un balcó, també una platja 

i un riu d’arc de Sant Martí. 

Em puc dir Laia, Bru o Pere 

o puc ser un drac de paper,

de somiar sempre primera, 

però acosto la mà al darrer. 

Les faldilles arrossego, 

tinc roses als calçotets 

i el xiclet que més mastego, 

té gust de sopa i galets. 

Pots regalar-me una rosa, 

o un amic camaleó, 

però el que no em fa mai nosa 

és un musical petó. 

Sóc princesa d’un reialme ,

on qui és Jordi pot venir, 

amb ulls d’amic i amb franquesa, 

per fer a salts junts el camí. 

                                   Emma Muriel

Pasqua remullada, pluja benaurada.

En circumstàncies normals, avui Dilluns de Pasqua, que plogués esguerrava una mica els plans. Cada any aquesta jornada convida les famílies o grups d'amics a passar un dia la muntanya, a un aplec o a la font de torn. Anem a menjar la mona, però avui ens la menjarem sota l'ampara de les teules i, en la majoria de casos, en la intimitat del nucli familiar bàsic. Aquests temps que corren, les festes de guardar són una continuïtat de la resta de les jornades de la setmana, ja veurem fins quan. El text d'avui es podria recitar un Dilluns de Pasqua dels normals, amb núvols amenaçadors per la finestra.

DIA RÚFOL 

És fosc,

el cel pesa.

Fa vent,

quina nosa.

Però si aquesta nosa,

s’endú la grisor,

ja no farà nosa,

serà un benefactor.

                                  Emma Muriel

Photo by Simon Matzinger from Pexels

Ja he vist orenetes!

Ahir emmig del confinament, vaig baixar al jardí per respirar aire renovat i de cop un parell d'ocells juganers van voleiar per sobre meu. Com si els conegués, vaig penssar "mira, ja han tornat, ja són aquí!". Al cobert de l'hort hi ha dos nius, així doncs, la visita anunciada em fa pensar que les propietàries estan a punt per arranjar forats i per portar-nos noves ales al jardí. Les orenetes ja són aquí i les tornarem a tenir de veïnes.

ORENETES PRIMERES

Les ales alegres 

volen pel jardí, 

ja les enyorava 

tornen a ser aquí. 

El niuet espera 

antics inquilins, 

retornen a casa, 

com altres veïns. 

Al matí i al vespre, 

juguen sempre amb mi, 

de dia s’escampen, 

fan el seu camí. 

Les ales alegres 

ballen pel jardí, 

fan nova niada 

nous becs per nodrir. 

                     Emma Muriel