Els records més profunds que tinc de quan era petita, petita, són els que tenen a veure amb el joc i l’entorn natural. A casa dels oncles, al pati fent cuineta amb pinassa i fang. Embrutant la fireta, amb una brutícia tan sana! També imatges a casa dels avis, on el pati era l’era, el llenyer, el bosc, l’hort, la vinya... Per aquest motiu, crec fermament que els patis d’escola, les places i els parcs han de ser llocs vius, on es respiri natura i on la terra, els arbres, les plantes siguin còmplices del joc dels infants.
Les rajoles, el ciment són massa plans, massa uniformes, i el món no ho és pas. Per això, els nens i les nenes necessiten jugar en un ambient ple d’obstacles, colors, olors, desnivells que els facin aprendre a superar-se i que els formin l’amor per la natura, que indirectament els està ajudant a créixer autònoms i segurs.
EL PATI
Surto estona al pati
per veure què hi ha,
veig quatre orenetes
a punt de marxar.
Darrere les mates
m’hi puc amagar
i per la baixada
rodolo enllà.
També faig pastissos,
m’enfilo a guaitar,
segueixo un amic
per veure on ell va.
Em gronxo a la corda,
salto per volar,
observo un aranya
que es vol escapar.
M’agrada el meu pati,
hi puc contemplar
la vida que passa
mentre puc jugar.
Emma Muriel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada