Avui toca. A l'estiu, per a mi, és una de les més feixugues d'aguantar: la xafogor enganxosa que et xucla les ganes de moure't més enllà de la dutxa, el riu, la piscina, el mar o qualsevol cosa que s'assembli a mantenir-se en remull fins que passi enllà i ens deixi respirar.
Ja he entès que no podria viure en cap país tropical. Diuen que ens acostumem a tot, però prefereixo no haver-m'hi d'acostumar mai a la xafogor. L'única cosa bona que té és que quan marxa, quan baixa la humitat, apareix una alenada d'aire que sembla fresquet i que és com un regal de consolació després d'haver aguantat la pesada de torn.
El premi gros és quan la xafogor la porten uns núvols generosos que deixen anar un bon ram d'aigua que llavors sí que et fa acceptar la xafogor prèvia de bon grat. Per desgràcia, aquesta xafogor és cara de veure, no fos cas que ens hi acostumessim...
XAFOGOR
Per què ets tan pesada,
punyent xafogor?
No et sents estimada
en ni un sol racó?
Aixafes, empipes,
t’enganxes al cos
i tot ho compliques
fins al moll de l’os.
Quan veig que t’acostes,
sento tremolor.
Ets qui pitjor mostres
el pic de calor.
També et vol ben lluny
la pell de xiclet,
perquè quan tu marxes
tot queda fresquet.
Si tu vols que em xopi
la teva humitat,
de cop que no et sobti
que et guanyi el mullat.
Estar-se dins l’aigua
és la solució,
quan no cal paraigua
per la xafogor.
Emma Muriel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada