És setembre i tinc una gran enyorança. El meu dia a dia habitual és lluny. La meva feina de mestra només la tinc al cap, no puc ser allà on em toca i em fa mal. L'escola no són les quatre parets, l'escola és la vida diària que mou emocions, les mirades que alimenten l'ànima i la complicitat d'una comunitat que camina agafada de la mà.
És trist no ser-hi, és difícil no viure la senzillesa dels infants, les seves metes, les descobertes de tots ells i les meves. Per sort, ningú és imprescindible i la roda continua girant. La meva estimada escola contiua creixent, malgrat tot. Avui, intentant albirar-la des del terrat de casa, m'he imaginat una escola amable, l'escola que tothom hauria de poder tenir a la vora. Així, amb les paraules, he tocat l'escola amb la punta dels dits.
L’escola que vull
és una masia
amb un bonic hort,
ceps i companyia.
Te una bona cuina,
un laboratori
un estudi d’art
i poc rebombori.
Te una olivera,
just al seu davant
i arbres fruiters
amb ocells cantant.
Tots hi tenim feina,
no parem mai quiets,
amb qualsevol eina
sempre estem distrets.
Les mestres observen,
ens donen la mà
i ens assenyalen
què ens pot agradar.
Tenim estonetes
per fer anar pinzells,
per remenar llibres
o ajudar els novells.
Ens venen visites,
hi fem molts amics,
descobrim el món
tocant amb els dits.
L’escola que vull
és una alegria
i amb encerts i errors,
aprenc cada dia.
Emma Muriel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada