Salts a bassals

Portem uns dies de calma, però d’una calma que cansa, perquè és una calma massa còmode amb una temperatura que no toca. És un hivern poc hivern. Quan fa un parell de setmanes teníem la llevantada sobre els nostres caps, fins i tot van fer acte de presència llamps i trons que anaven de bracet amb els cops de vent que tot ho removien. Quins dies més complicats... Però la quietud va arribar, el sol es va deixar veure, però no el suficient per assecar els tolls, bassals i pèlags... Així doncs, ben equipats vam fer un bon mullader!

BASSALS

Camí de l’escola,

avui ja fa sol,

però a la mullena

marxar prou li dol.

Els dies de pluja,

resten als carrers,

mirallets que esquitxen

a nens riallers.

Xip, xap amb les botes,

de tots els colors,

els bassals es buiden

de bots i rebots.

                            Emma Muriel

Photo by Matthias Zomer from Pexels

Ofici de mestra

No sabria dir quan va ser la primera vegada que vaig tenir clar que volia ser mestra. Crec que de ben petita, a parvulari, ja era un ofici que anomenava. Poc a poc el vaig anar consolidant com a primera opció laboral. No m'imagino fent una altra cosa... 

Totes les feines són vocacionals, unes més que d'altres, però la docència s'identifica clarament amb un sentiment de vocació de servei i d'acompanyament. Gaudeixo cada dia compartint amb els infants i aprenent a cada pas. Jo sóc una mestra que aprèn, que s'embadaleix veient com els infants fan passes endavant per a poder volar i ser feliços. Tinc molta sort de poder anar cada dia a l'escola!

MESTRA 

Vaig a l’escola, 

no sóc infant. 

Tinc una bata, 

tot i ser gran. 

Faig la rotllana, 

pinto amb colors, 

també faig fila 

si anem més de dos.  

Surto a fer esbarjo, 

jugo al sorral, 

a més vigilo 

que no es prengui mal. 

Marxo d’escola, 

cap a les cinc, 

l’endemà hi torno, 

és l’ofici que tinc. 

                         Emma Muriel

Flocs de neu, gel dibuixat

Ple hivern. Per la televisió, imatges de gebrades que transformen el paisatge. Les branques aguanten la capa de gel que sembla voler escapar-se de la seva trampa de fusta, però no pot. L'aigua en moviment ha d'esperar les hores de sol esporuguit, perquè ha quedat parada del fred que fa.

I més amunt, neva que neva, l'aigua voleia, cau suaument i lenta. Cada floc és únic, disseny exclusiu que no es deixa veure clarament. Els ulls només veuen la meravella de la caiguda silenciosa de la neu, que no és poc!

FLOCS DE NEU

Tots ells s’assemblen,

cap és igual.

Joies de vidre

com fa la sal.

Els seus dissenys

són obres d’art.

Floquets de neu,

un món a part.

Massa petits

per ser mirats.

Voldria veure’ls 

sempre augmentats.

                     Emma Muriel

Congelador ple!

Passem un dies de sopars, dinars, berenars, vermuts. Qui més qui menys comparteix taula amb família, amics o coneguts. Sovint passa que aquestes taules es van omplint de safates, cassoles i soperes que no s’acaben mai buidant del tot. Les neveres ens guarden les sobres, però ens fan allargar els àpats nadalencs una setmana. Jo prefereixo el congelador, que et permet gaudir d’un bon tall d’ànec rostit quan ja no recordes ni quin gust tenia el dia que te’l vas menjar. Avui un petit homenatge al congelador!

        NADAL DE CONGELADOR

        Les taules d’abundància

        són pel congelador,

        com bones garanties

        per omplir bé el sarró.

        Després de tantes menges,

        ja no hi cap res al pap,

        són sobres pels diumenges

        quan dines congelat.

        Sis i set canelons,

        mig pollastre rostit,

        carmanyola de brou,

        fan un altre convit.

        Calaixos i safates

        del meu congelador

        conserven els excessos

        per una altra ocasió. 

                             Emma Muriel

CANELONS, mmmm...

Els que ens agrada menjar, el Nadal el relacionem clarament amb els àpats dels diferents esdeveniments familiars. En aquest cas, un poema dedicat a un plat d'aprofitament, a un plat que per molt clara que tinguem la seva confecció, a cada casa tenen el seu gust i els preferits de la majoria acostumen a ser els que ens fa la iaia. Per sort, els canelons són un plat que no només es fa per Nadal, sinó que són bons acompanyants d'un diumenge, de la Festa Major o d'un dia mandrós comprats a la pollastreria de confiança.

CANELONS 
Sant Esteve, canelons,
un gran encert, bona tria,
de cent generacions,
jo en voldria cada dia.

Grans safates omplen forns,
d’una pasta cargolada,
amb la carn cuita als fogons,
dels rostits d’altra jornada.

Sant Esteve, canelons,
de carn, peix o de verdura,
tradició que ha fet molts tombs,
per això encara perdura.
                             Emma Muriel

Torrons d'Agramunt

La primera paraula que em ve al cap quan sento anomenar el torró és Xixona, però he de reconèixer que a Catalunya també tenim bons mestres torroners, sobretot a Agramunt. Vaig tenir l'honor de poder visitar Torrons Fèlix ja fa un bon grapat d'anys. Em van obrir les portes de casa seva per a un encàrrec molt especial: dos petits aprenents van poder aprendre de la mà d'una gran persona i d'un equip de deu, com s'elaboren aquests dolços que traspassen les festes de Nadal. De l'experiència va sortir-ne una auca per a llepar-se'n els dits. Pensant en totes les persones d'aquesta empresa artesana i familar, fa un temps em va sortir aquest poema.

TORRONS D’AGRAMUNT

Una roda,

lluna plena,

sol, solet,

bo de mena.

Pa d’àngel,

avellanes,

ben blanquetes

i ensucrades.

A Agramunt,

torroners

l’elaboren

a milers.

Per Nadal,

energia

que ens caldria

cada dia.

            Emma Muriel

El Nadal torna a casa, torna...

Fa més o menys un any, vaig engegar aquest blog, per tal de donar a conèixer els meus poemes i així cedir-los a tothom que li puguin fer servei. Quan vaig començar a fer el recull dels textos que havia anat fent servir al llarg dels meus anys d'ofici, vaig recopilar primer els poemes de Nadal. Mica en mica, n'he anat penjat d'altres temes, quasi sempre relacionats amb l'època de l'any on estava. 

Aquests dies, tornaré als meus orígens i penjaré entrades relacionades amb les festes nadalenques. Molts nens i nenes de Catalunya tenen el seu primer contacte amb la poesia amb les cançons que els cantem les famílies (espero que les famílies encara cantin) i també en el moment de recitar el vers de Nadal a dalt de la cadira. La poesia és el joc de les paraules i com a tal, els infants l'acullen i se la fan seva de seguida. Ja ho he comentat altres vegades, però, continuo pensant que es recita poc, que es juga poc. 

Així doncs, un poema dolç per tornar a pensar en el vers de Nadal, fem memòria i juguem amb el llenguatge.

XOCOLATINES
Aixeco la manta

del meu vell tió,
ja se que s’hi amaga
només per la olor.

Són xocolatines
de colors brillants,
mossegades dolces
que agraden a tants.

De cacau i sucre
són un gran tresor,
bitllets i monedes
que recorden l’or.

Sardines de llauna
per grans i petits
són de xocolata,
te’n llepes els dits.

Sens dubte els paraigües,
els meus preferits,
perquè els embolcallen
papers divertits.

Acotxo amb la manta
el meu vell tió,
li dono les gràcies,
li faig un petó.
               Emma Muriel