Fageda de tardor

Novembre. La tardor es corona i tenyeix els boscos. Les fulles caduques ens regalen un paisatge canviant que ens enamora a molts. Les fagedes són els boscos on la tardor més es deixa veure. Veure com és despullen és un dels espectacles de la natura on podem contemplar i sentir que la vida avança.

FAGEDA DE TARDOR

Soc al bell mig d’un espectacle, 
respiro quiet, sempre pendent, 
no vull pas perdre’m cap escena 
de l’obra d’èxit del moment. 

Els actors, molt ben situats, 
fa uns anys que no es mouen de lloc, 
saben quin és el seu paper 
i no tenen cap por del groc. 

Arriba l’actor secundari, 
imprescindible en el guió, 
ben tímid entra a l’escenari 
just a l’hora de l’acció. 

La seva carícia atrapa, 
ell bufant fa ballar tothom,
fent caure les llàgrimes ocres 
que volen fent venir la son. 

Quan ja reposen ran de terra, 
l’acte acaba, però el millor
és que aquesta obra continua,
un bosc no baixa mai teló.

Soc al bell mig d’un espectacle, 
a la fageda hi ha funció, 
quan fa el canvi de vestuari,
no li cal cap apuntador. 

                                 Emma Muriel

De castanyes i castanyades

La setmana vinent arribarà com cada any la Castanyada, que aquesta vegada s'haurà de reinventar o potser haurem de tirar unes dècades enrere i fer com els avis i besavis: celebrar-la en família, a casa, amb el foc a terra encès. Per sort, els castanyers no entenen de pandèmies humanes i han fet la seva feina durant tot l'any. Les castanyes ja són als cistells d'aquelles que la faldilla els fa campana...

DINS DEL PELLÓ

Has caigut de gran alçada, 

protegida amb el pelló. 

Eres dalt de la capçada 

i aviat seràs al sarró. 

Tancada dins la capseta, 

amb les punxes d’eriçó, 

ja se’t veu una miqueta, 

s’intueix la teva olor. 

El pelló mostra la teca, 

sobresurt el bru color 

i sobre una fulla seca 

lluu la teva brillantor. 

Castanya esperada, 

reina de tardor, 

et volem torrada, 

surt ja del pelló. 

                    Emma Muriel

TERRA DE TARDOR

Els paisatges de tardor enamoren pels colors torrats, primer a les branques i després tenyint el terra de boscos, parcs i carrers. L'ocàs del cicle de l'any és un espectacle de la natura. No hi ha final més bonic. 

MANTA SECA

Sota de les branques,
s’ha fet una manta,
de miques torrades,
totes ben posades.

Té formes variades,
també cargolades,
és com una capa,
per totes les plantes.

De fulles, n’hi ha tantes,
que el camí aparta
i si pots t’hi amagues
per jugar amb els pares.

Feta a pinzellades,
grogues i morades,
n’hi ha d’ataronjades,
totes encertades.

Si hi poses els peus,
sovint no els hi veus
o algú et pot seguir
pel so del cruixir.

Manta de tardor,
estampa amb color,
el bosc l’agraeix,
és qui el protegeix.

                       Emma Muriel

VENEN GARSES

M'agrada mirar per la finestra, sempre hi passen coses. Davant de casa, hi ha arbres majestuosos on sovint hi ha bullici. S'hi passegen ocells. Alguns hi fan niu, altres només hi festegen, també n'hi ha que juguen saltironant i canten. De vegades, hi ha el més valent o xafarder que es posa a la punta de la branca més alta del pollancre. La vincla, però ell s'hi manté segur fins que troba alguna cosa més interessant per fer.

Però la reina de les vistes és la garsa. M'agrada veure com s'acosta i com voleia, com s'atura, com remena per la vinya i com es comunica amb les seves iguals. Em distreu i li agraeixo.

GARSA

Saltirona i xafardera, 
branca amunt
i branca avall, 
voleies per la teulada, 
no et fa por cap espantall. 

Esverada i cridanera, 
aleteigs 
i guirigall, 
plomes blanques, també negres, 
a la cerca de metall. 

M’agrada perquè t’acostes, 
curiosa, 
pel meu mirall 
i t’hi mires presumida, 
només et falta un fermall. 

                             Emma Muriel

CAMES AJUDEU-ME!

Aquests dies veig cames caminant per tot arreu. Veig genolls doblegant-se per pujar i baixar escales, per saltar i per fer el gest d'ajupir-se. Aquests dies veig quanta gent avança: a la televisió, als carrers, a casa, als camins que guaito des de la finestra... Sort en tenen de fer una cosa tan quotidiana, per la majoria. Les persones que caminen sense ser conscients de la sort que tenen, tenen sort de poder-ho fer i fer-ho com respirar.

CAMINANT
Les cames et porten
allà on vols anar,
sense pensar-s’ho,
no els n’has d’ensenyar.

Per una vorera,
per un caminet,
per qualsevol rambla,
per un carrer estret.

Per damunt la sorra,
per un pont penjant,
per sobre de l’herba,
per neu relliscant.

Fent passos alegres,
les dues van fent,
elles rutllen soles,
tu no n’ets conscient.
                        Emma Muriel

ESTIMADA ESCOLA

És setembre i tinc una gran enyorança. El meu dia a dia habitual és lluny. La meva feina de mestra només la tinc al cap, no puc ser allà on em toca i em fa mal. L'escola no són les quatre parets, l'escola és la vida diària que mou emocions, les mirades que alimenten l'ànima i la complicitat d'una comunitat que camina agafada de la mà.

És trist no ser-hi, és difícil no viure la senzillesa dels infants, les seves metes, les descobertes de tots ells i les meves. Per sort, ningú és imprescindible i la roda continua girant. La meva estimada escola contiua creixent, malgrat tot. Avui, intentant albirar-la des del terrat de casa, m'he imaginat una escola amable, l'escola que tothom hauria de poder tenir a la vora. Així, amb les paraules, he tocat l'escola amb la punta dels dits. 

ESCOLA
L’escola que vull
és una masia
amb un bonic hort,
ceps i companyia.
Te una bona cuina,
un laboratori
un estudi d’art 
i poc rebombori.
Te una olivera,
just al seu davant
i arbres fruiters
amb ocells cantant.
Tots hi tenim feina,
no parem mai quiets,
amb qualsevol eina
sempre estem distrets.
Les mestres observen,
ens donen la mà
i ens assenyalen
què ens pot agradar.
Tenim estonetes
per fer anar pinzells,
per remenar llibres
o ajudar els novells.
Ens venen visites,
hi fem molts amics,
descobrim el món
tocant amb els dits.
L’escola que vull
és una alegria
i amb encerts i errors,
aprenc cada dia.
                         Emma Muriel

Gelats dels saludables!

L'estiu cueja. Encara es deixa veure una mica i, ara que s'acomiada, trobo que fa més goig. Les rutines d'estiu van desdibuixant-se, però n'hi ha una que, des de fa uns anys, es queda per passar tota la volta al sol amb nosaltres. Quan jo era petita, era poc probable veure algú degustant un gelat a ple hivern. Ara, de gelats n'hi ha tot l'any. Malgrat això, està clar que són els reis de l'estiu. Qui més qui menys ha gaudit de l'estona fresqueta caminant o seient en una terrassa amb vistes. N'hi ha de molts tipus, tothom té les seves preferències, però els que ens ocupen avui són els que només porten fruita congelada, que a part de bons i fàcils de fer són els més saludables!

FRUITA DE GELATS  

A l’hora bona de l’estiu, 

estem tots tan acostumats, 

per fer passar millor el caliu, 

a devorar gelats glaçats.

Sucs de fruites clavats a un pal, 

sense pas massa afegits,

són capricis que no fan mal,

ni a grans, ni a llaminers petits.

Tenen formes ben diferents, 

vestits d’un, dos o més colors, 

no agraden gens a algunes dents, 

amb mossecs que porten dolors. 

És millor ser ben pacient, 

gaudint-los llepant i xuclant, 

amb el càlcul del temps prudent, 

perquè no t’acabin tacant. 

A l’hora bona de l’estiu, 

estem tots tan entusiasmats  

amb el remei definitiu: 

fer de la fruita bons gelats. 

                              Emma Muriel