dimarts, 23 de juliol del 2019

Tempesta d'estiu

Aquesta setmana, la calor de canícula promet. Fa massa dies que no cau ni una trista gota dels núvols que de tant en tant passen per sobre nostre. De vegades, sembla que passin de llarg expresament, al poble del costat deixen anar un bon raig, sense fer mal, i a casa no se sent per enlloc la festa de l'aigua picant a les teulades i cansa, a mi em cansa. Aquell raig d'estiu que cau amb ganes, amb les mateixes que el rebem plantes i persones, no arriba i cal, a mi em cal.
TEMPESTA D’ESTIU
Llamp,
tro,
raig.

Fresc,
bo,
boig.

Sol
xop,
goig.

Reg
fet
veig.
                        Emma Muriel

dissabte, 13 de juliol del 2019

Feina de mosquit

Aquest estiu puc dir amb alegria que els mosquits estan passant força desaparcebuts per casa. Des de l'arribada dels mosquit tigre, que va ampliar el ventall de picades i males estones treballant de dia, que es feia impossible estar-se al jardí o al terrat sense rebre alguna xuclada inoportuna. En canvi, aquests mesos de calor d'enguany han portat mosquits, però no tants com per no poder seure a la fresca com estius anteriors. Que duri la ratxa!

MOSQUIT
Xuclador, 
empipador, 
no n’hi ha cap més de pitjor. 

Volador, 
ressonador, 
més dolent que la calor. 

Fa picor, 
fa erupció, 
evitar-lo és temptador. 

Alfàbrega, un ungüent 
i qualsevol altre invent, 
per parar els peus al mosquit 
a l’hort o bé també al llit. 

Lluitador, 
espectador, 
res d’això no li fa por. 

Ell sempre enxampa la gent 
a qualsevol mal moment 
de totes se n’ha sortit. 
aquest volador petit. 

Resignació, 
és ficció 
la seva extinció. 
                  Emma Muriel

diumenge, 7 de juliol del 2019

Macarrons

La setmana passada els bessons de casa em preguntaven quan vindria la iaia o quan anirien a casa seva ara que són vacances d'estiu. Tot ho farem! Ja sabia que al marge de compartir una estona amb la iaia volien saber quan podrien menjar macarrons. Un dia van trobar macarrons a taula, després d'anar a escalar. La pasta és un bon recurs per recuperar forces i, a més, és un plat prou fàcil i ràpid de fer. Amb aquesta calor no ve massa de gust passar estones a la cuina fent xup xup... 

Contents com unes pasqües es van abraonar a la cassola i van coincidir a dir que eren reboníssims... però que els faltava el toc especial dels que fa la iaia. Ja m'ho pensava! Malgrat venir de la mateixa casa i haver menjat molts macarrons de la mama, la recepta és la mateixa, però les mans no i això és nota. Potser arribarà un dia que jo seré la iaia que fa els macarrons més bons del món.
MACARRONS DE LA IAIA
Algú em podria explicar
quin secret deuen guardar? 
Jo segueixo al peu de la lletra 
tot el que posa a la llibreta. 

Fer un bon sofregit, 
amb tall fet ben petit,
tomàquet, ceba, oli i sal,
de qualitat que és el que val. 

Fer bullir a l’olla
macarrons per la colla,
amb aigua abundant, 
que la pasta vagi ballant. 

No cal bullir-los massa
sinó són argamassa
i abocar-los a la cassola 
per quan s’arribi d’escola. 

Els macarrons no duren gaire 
no en queda mai ni la flaire. 
Buit ha quedat el plat,
la iaia s’ha superat.

Ja puc ser bona cuinera,
tenir plena la nevera,
que si ella ha fet els macarrons 
per a ella seran els petons.
                                             Emma Muriel

dimecres, 3 de juliol del 2019

FA MOLTA CALOR!

Diuen que ha fet una onada de calor i que en vindran més. Quin remei! A l'estiu és el que toca, però podem fer que ens toqui més de puntetes. A casa, quan el raigs de bon matí ja truquen la porta, es poden baixar persianes de finestres i balcons, deixant les façanes desèrtiques. El bat de sol fa menys mal i l'escalfor roent es queda vagarejant pels balcons.

Per sort, quan l'estiu és l'habitual, amb la calor justa i necessaria, cap al vespre les façanes tornen a tenir vida, els inquilins de cases i pisos treuen el nas a l'exterior i deixen que tot allò que passa a fora pugui entrar d'alguna manera a cada peça, que també necessita aire fresc, fresc per dir alguna cosa. Avui, la calor i el balcó.

                CALOR SOFOCANT
                A l’estiu el meu balcó
                està sol i abandonat,
                les rajoles del racó
                són un forn que va a tot drap.

                Amb la forta xafogor
                i el sol molt ben enlairat,
                només hi ha una solució:
                fer-hi coure un ou ferrat.

                Les plantes li tenen por
                i les he dut al terrat,
                allà l’ombra és el millor
                per salvar-les del cremat.

                Cap al tard el meu balcó,
                ja és un lloc més visitat
                i a la nit, benefactor,
                és refresc pel pis tancat.
                                            Emma Muriel

diumenge, 30 de juny del 2019

Sentit de revetlla

Revetlla és vigília de festa, però essent festa per ella mateixa. Fins i tot actualment és més festiva que el seu endemà. Segurament, això passa perquè en el fons de les nostres entranyes, la celebració real està lligada, com ja indiquen les troballes des de la prehistòria, amb el pas del dia a la nit, amb el canvi, amb el solstici, no tant amb la vida religosa que ha calat tan profundament a moltes societats. 

Les revetlles d'aquests dies d'estiu i, a la seva manera, les dels dies d'hivern (els del Fum, fum, fum) són el que ens queda dels nostres ancestres, de la veneració a la natura, del culte a tot el que els canvis astronòmics ens ofereixen. 

Aquestes festes nocturnes són preludi de canvis i ja sabem que per afrontar els canvis ens agrada mirar-nos-els de cara i preparar-nos mentalment per tals. A més, si, com és el cas del solstici d'estiu, són canvis històricament volguts, per la bonança que portaven, doncs a bodes em convides, no hi ha més remei que celebrar-los.

Els essers vius ho som per com el món està on està i és com és. Sense dubtar-ho, puc dir que, al marge de les creences més místiques o màgiques, a les revetlles celebrem la vida, celebrem on som, celebrem qui som.  


REVETLLA
Negra nit, 
flames en dansa, 
trons de foc, 
ningú descansa. 

Llum de nit, 
fora l’estança, 
coc per tots,  
també enyorança. 

Record de nits, 
ferma confiança, 
que allà hi som tots
és l’esperança.
                    Emma Muriel

diumenge, 23 de juny del 2019

Foc de revetlla

Per què deu ser que moltes persones tenim tal captivació pel foc? Una foguera, un foc a terra acostumen a tenir miradors que els acompanyen. L'escalfor, els colors que s'endevinen a les flames, les brases coents, els espetecs... Tot això ens deu embruixar. 

Jo em recordo davant de la llar de foc de casa dels avis, remenant-lo amb qualsevol tros de llenya, atansant-la a les flames per gaudir del moment que es pren i es consumeix i la iaia dient "no juguis amb el foc que a la nit et pixaràs el llit". Crec que quasi tots ho hem fet. El foc té alguna energia que ens reté, que fa que ens quedem badant veien com arriba el no res, la cendra que purifica. Ara que hi penso, potser és un ritual ancestral, això de contemplar el foc com treballa. Potser és la manera que tenim d'entendre que som exactament iguals que la llenya que crema. Anem aprenent la lliçó sense adonar-nos-en. Com sempre, la natura ens mostra el camí.

Avui, revetlla de Sant Joan, que cremin fogueres, que el cicle recomenci, que la nit ens faci veure clar que tenim un vincle inevitable amb la natura, perquè som natura mateixa.

FOGUERA DE SANT JOAN
D’una gran pila d’andròmines, 
cap d’elles se n’ha salvat, 
cremen formant la foguera, 
com si es cremés el passat. 

Una cadira de boga, 
uns calaixos mig trencats, 
veig un parell de maletes 
dels viatges acabats. 

Ara just crema una escala, 
que li falten dos graons 
i un abric passat de moda
que li han tret tots els botons. 

Fins i tot una gran bota, 
de les que han madurat vi. 
Les flames ja han fet la feina, 
ja podem anar a dormir.

No, espera’t que ara falta, 
el detall més important:
veure el més valent que salta, 
les brases que van cremant.

És l’encant de la foguera,
per anys que vagin passant,
la tradició que ens espera,
a la nit de Sant Joan.
                         Emma Muriel

dijous, 13 de juny del 2019

Coca de Sant Joan

Quan arriba el juny, sempre em ve el cap una pastisseria del meu poble, perquè mai he tastat una coca de Sant Joan com aquella que feien allà. Potser és perquè els gustos que et queden a la memòria de petit són més exagerats que els que emmagatzemes de gran. El cas és que fins i tot, quan em ve el record, també és com si la seva flaire m'acompanyés. Tot plegat, ben curiós!

Pel que fa la coca, en general, hi ha dos tipus de persones, les que prefereixen les puntes torradetes i les que prefereixen un tall ben tovet i carregat del guarniment corresponent. Ep,  ara que hi estic escrivint, crec que encara hi ha un tercer grup: els que ens agaden les puntes, la part del mig i, si convé, les molletes que queden a la safata! Benvingut Sant Joan! 

COCA DE SANT JOAN

Hi ha coca de fruita,
també de pinyons
farcida de nata
o bé de llardons.

Fa goig de cireres,
amb sucre abundant,
d’ametlla ratllada,
l’estic esperant.

Fa goig a la taula,
tallada a trossets.
convida a tastar-la
a grans i xiquets.
                    Emma Muriel